Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment obrer i la petita burgesia (1868-74). La inadequació del règim polític isabelí a les necessitats del procés industrialitzador, palesat des dels primers anys del decenni de 1860, es féu més evident arran de la crisi econòmica del 1866 i féu adoptar a la burgesia industrial i financera una actitud contrària a aquell. D'altra banda, per l'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava la involució del sistema i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder per part dels moderats, expressió d'una oligarquia latifundista com més anava més zelosa dels seus privilegis; al pacte d'Ostende s'uní més tard la Unión Liberal, fet que assegurà la col·laboració d'un important sector de l'exèrcit i l'esquadra. Les classes populars, afectades per l'atur i per la crisi de subsistències del 1867, i hostils a la monarquia per la conducta poc exemplar de la reina i per la corrupció i brutalitat dels governants, donaren suport a la insurrecció, que esclatà el 18 de setembre a Cadis, quan Prim i l'almirall Topete revoltaren l'esquadra. El moviment revolucionari s'estengué ràpidament per tot el litoral mediterrani; fou publicat el manifest ¡Viva la España con honra!, que preveia la formació d'un govern provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les tropes de Serrano avançaren cap a Madrid i a les proximitats de Còrdova, al pont d'Alcolea, derrotaren les forces fidels a la reina, comandades per Novaliches (28 de setembre). Isabel II, que estiuejava a Sant Sebastià, s'exilià a França (30 de setembre), i poc després fou constituït el govern provisional, dirigit per Prim i Serrano, que aviat dissolgué les juntes revolucionàries formades en nombroses ciutats, les quals, fent-se ressò de les reivindicacions populars, reclamaven reformes que anaven més enllà del que els dirigents de la insurrecció desitjaven. Les notícies de la batalla d'Alcolea i del triomf de la revolució a Madrid, conegudes a Barcelona el 29 de setembre, provocaren la immediata formació, a totes les ciutats de la perifèria mediterrània, de juntes revolucionàries, les quals, comptant a molts indrets dels Països Catalans amb una forta presència republicana, procediren a la destrucció dels símbols de l'antic règim: la de Barcelona decretà l'enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d'esquadra i l'abolició de quintes i consums. Es produí aleshores una onada d'optimisme intervencionista entre les forces d'esquerra catalanes, que actuaren com a motors del procés revolucionari i intentaren d'imposar a tot l'estat el règim que desitjaven, tant els progressistes, instal·lats al govern amb homes com J.Prim o L.Figuerola, com els federals, que concretaven amb el pacte de Tortosa llur situació hegemònica en el marc dels Països Catalans. D'altra banda, la nova situació de llibertats democràtiques afavorí el ràpid desenvolupament del moviment obrer, algunes de les fites del qual són la fundació de la Federació de Les Tres Classes de Vapor, el congrés obrer de Barcelona (1870) i la constitució de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Tot això accentuà encara més les diferències de ritme polític i social entre Catalunya i la resta de l'estat, i establí de fet una situació de doble capitalitat entre Madrid i Barcelona que es manifestaria tot al llarg del sexenni revolucionari. El descontentament provocat per l'aprovació d'una constitució monàrquica menà els federals a l'aixecament de la tardor del 1869, estès per Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Andalusia, etc; la desfeta d'aquest havia de suscitar en una bona part de la classe obrera catalana una reacció de rebuig i malfiança envers un estat llunyà i aliè, que es concretaria en l'adhesió a l'internacionalisme bakuninià, mentre que un altre sector federal, igualment decebut —Almirall—, evolucionava vers el catalanisme. El fracàs republicà feia, doncs, inevitable la instauració, volguda per J.Prim, d'una monarquia democràtica en la persona d'Amadeu de Savoia, que el darrer intent insurreccional dels federals —el motí contra les quintes, a Gràcia, pel març del 1870— no pogué ja destorbar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada