Grans personatges: Bakunin

Pr'mukhino, Kalinin, 30 de maig de 1814 - Berna, 1 de juliol de 1876


Dirigent i pensador revolucionari anarquista rus. Fill d'una família de terratinents d'idees liberals, estudià a l'escola d'artilleria de Sant Petersburg; a vint-i-un anys abandonà la milícia i refusà la burocràcia, per a estudiar, a Moscou (1835), la filosofia de Fichte i de Hegel. A Berlín (1840), en contacte amb l'esquerra hegeliana i especialment influït per Feuerbach, forjà les bases del seu pensament revolucionari. Del 1842 al 1849 viatjà per Suïssa, Bèlgica i Alemanya, es posà en contacte amb Proudhon, Marx i els principals revolucionaris de l'època i participà en la revolució europea del 1848 a París, Praga i Dresden. Empresonat en aquesta darrera ciutat (1849), fou jutjat i condemnat a mort per les autoritats saxones, que el lliuraren, però, a les autoritats austríaques i aquestes a les russes (1851), les quals empresonaren Bakunin durant set anys; en aquesta època escriví la carta a Nicolau I sobre la revolució. Deportat a Sibèria (1857), on es casà amb la filla d'un comerciant i on treballà, poc temps, en una companyia comercial, fugí per Vladivostok, el Japó i San Francisco i arribà a Londres el 1861. En aquella època Bakunin confiava de poder aprofitar les ànsies irredentistes de pobles eslaus, oprimits per Rússia, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la insurrecció de Polònia, es traslladà a Itàlia (1864); a partir d'aleshores considerà el proletariat obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. Es traslladà a Suïssa deixant a Itàlia la seva empremta revolucionària sobre el moviment obrer incipient. A Ginebra prengué part en el primer congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat (1867), lliga patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En el segon congrés (Berna 1868) proposà el seu programa socialista, constatà la incompatibilitat dels seus objectius amb els de la Lliga i formà l'Aliança de la Democràcia Socialista, que es declarà adherida a la Primera Internacional. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Dins la Primera Internacional, en la qual ingressà personalment el 1867, polaritzà l'oposició a Marx, del qual dissentia principalment en allò que concerneix la creació d'un partit obrer i el paper revolucionari del proletariat industrial. Els seus seguidors més fidels a Barcelona foren Rafael Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón, amb els quals mantingué correspondència intensa a partir del congrés de la Internacional a Basilea (1869). Al cinquè congrés de la Internacional a l'Haia (1872), els bakuninistes foren expulsats de l'organització i iniciaren llurs propis congressos. Bakunin es retirà de la vida política (1874) després del fracàs de la insurrecció de Bolonya. De la ideologia de Bakunin arrenca en gran part el moviment anarquista . El seu concepte de la llibertat de l'home s'allunya de qualsevol individualisme i mostra una fe constant en la natura social de l'home i en els llaços de sociabilitat. Per Bakunin la societat és un fet espontani, mentre que l'estat és artificial i opressiu. Per tal de servar la llibertat dels individus programà l'organització social com una col·laboració espontània dels petits grups naturals d'estructura col·lectivitzada i units per una lliure federació. Entengué la religió com una opressió fruit d'un estat primitiu de la consciència de la humanitat (Comte), de la qual s'allibera per la ciència. La seva concepció de la història no fou determinista; servà una gran fe en les possibilitats d'organització espontània de la futura societat i dedicà, els seus esforços, sobretot, a l'enderrocament de la societat burgesa. Destaquen, entre les seves obres, Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten ('Crida d'un patriota rus als eslaus', 1848), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), Gosudarstvennost' i anarkhija ('Política i anarquia', 1873), Dieu et l'état (1882).