Capitols d'història: la revolució cubana

Període de la història de Cuba que comprèn la insurrecció que enderrocà el govern de Fulgencio Batista (1959) i el règim establert posteriorment per Fidel Castro.

Hom fixa l'inici de la insurrecció el 26 de juliol de 1953, amb l'assalt infructuós de Fidel Castro, al capdavant de 200 homes, a la caserna Moncada a Santiago. El 1956, amb el fracàs del desembarcament de Niquero, Castro començà la lluita guerrillera a Sierra Maestra on, gràcies al suport popular, es féu fort i publicà el Manifiesto de Sierra Maestra, constitucional i nacionalista. El 1958 la resistència urbana i la guerrilla rural establiren un front comú. Aquest any Ernesto Che Guevara ocupà Santa Clara, Raúl Castro Guantánamo i Fidel Castro Santiago. Batista fugí i el 2 de gener de 1959 l'Havana fou ocupada pels revolucionaris del Movimiento 26 de Julio. Malgrat el reformisme inicial del govern Urrutia-Miró Cardona, Fidel Castro esdevingué primer ministre i inicià la reforma agrària. El terrorisme contrarevolucionari fou aprofitat per a depurar els sectors moderats de la revolució. Les represàlies econòmiques dels EUA (1960) acostaren Cuba a l'URSS i decantaren la revolució cada cop més cap al socialisme. En negar-se a refinar petroli soviètic, les companyies petrolieres foren nacionalitzades, així com les grans empreses; la propietat arrendada fou abolida, i fou proclamada la Primera Declaració de l'Havana (1960) contra l'imperialisme dels EUA. La major part de la burgesia s'exilià, i hom inicià també una gran campanya alfabetitzadora, amb bon èxit. A l'abril del 1961 les milícies populars anorrearen un desembarcament organitzat des dels EUA a Playa Girón o Bahía Cochinos, i els EUA decretaren el blocatge econòmic de Cuba i l'expulsaren de l'OEA (1962). Aquest any Castro creà el PURS, partit únic, basat en el Partido Socialista Popular (comunista), que el 1965 es convertí en Partit Comunista de Cuba. La instal·lació de míssils soviètics a Cuba provocà una crisi internacional (1962), resolta amb la renúncia dels EUA a una invasió de l'illa a canvi del compromís de l'URSS a no subministrar armes ofensives. Malgrat l'evident dependència soviètica, Cuba ingressà en el Moviment de Països No Alineats, en el qual ha gaudit d'un important pes específic, i ha contribuït sovint a donar al moviment una orientació clarament contrària als EUA. Un pas més enllà en aquesta posició fou la celebració de la Conferència Tricontinental de l'Havana (1966), on hom decidí projectar la Revolució en altres escenaris conflictius del Tercer Món. La potenciació de la guerrilla llatinoamericana significà un cert allunyament de l'URSS, però el fracàs d'aquesta política i la crisi econòmica tornaren Cuba a l'àrea soviètica. A més, el relativament alt nivell de vida cubà (en relació amb la majoria d'estats llatinoamericà) recolzà principalment en l'URSS, que mantingué una participació de prop del 70% en el comerç exterior en unes condicions excepcionalment favorables (compra de petroli i venda de sucre a preus fora del mercat), a banda de nombrosos ajuts, situació que es mantingué fins al final de la dècada dels vuitanta. La coexistència pacífica es perllonga fins al començament dels anys setanta, que, amb la implicació cubana en els conflictes de l'Angola postcolonial (1975-90), a Etiòpia (1977) i en posteriors intervencions a l'Amèrica Central, especialment a la Nicaragua sandinista (1979), tornaren a deteriorar-se les relacions amb els EUA. El 1976 fou adoptada una nova constitució que confirmava el règim comunista de partit únic, s'institucionalitzava el paper dirigent del PCC sobre l'estat i es refermava el lideratge de Fidel Castro, objecte de culte a la personalitat. La constant pressió dels EUA posà la Revolució Cubana en dificultats creixents: ultra els intents de bloquejar el país econòmicament i diplomàticament, el suport nord-americà fou crucial per a convertir el milió llarg d'exiliats cubans (especialment des del 1980, quan un tractat entre ambdós països facilità les condicions d'emigració) en una poderosa força d'oposició que minava el règim des de l'exterior (emissions radiofòniques, propaganda anticastrista, etc). Des del 1985, les relacions cubanosoviètiques es deterioraren en negar-se Castro a aplicar mesures liberalitzadores anàloges a les que Gorbačov posà en marxa a l'URSS. Desaparegut aquest estat (1991), Cuba entrà en una gravíssima crisi econòmica, agreujada per l'enduriment de les sancions nord-americanes. L'empitjorament de les condicions de vida provocà una gran onada de fugides cap als EUA i un fort creixement de la dissidència. Per tal de contenir el malestar, el 1995 Castro millorà substancialment les condicions d'inversió estrangera a l'illa, però rebutjà obertament la introducció de reformes democràtiques.