Grans personatges: Federica Montseny

Madrid, 12 de febrer de 1905 - Tolosa de Llenguadoc, 14 de gener de 1994

Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenetistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.