REFRANY
Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.
dimecres, 13 d’octubre del 2010
dilluns, 20 de setembre del 2010
Canto a la libertat. José Antonio Labordeta
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.
Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Sonarán las campanas
desde los campanarios,
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.
Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Sonarán las campanas
desde los campanarios,
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
dimecres, 1 de setembre del 2010
Catalunya aprova "dignificar" les fosses comunes de la Guerra Civil
BARCELONA, 31 (EUROPA PRESS)
La Generalitat ha aprovat avui el reglament de la llei de fosses que estableix que el Govern haurà d'impulsar un protocol d'actuació per "dignificar" les fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme.
El reglament regula les condicions i procediments que han de seguir-se per localitzar i recuperar les restes de persones desaparegudes entre el 1936 i el 1975. Crea un cens de desapareguts, mapes de localització de fosses i també que el Govern haurà d'acordar amb els ajuntaments protocols d'actuació per "dignificar" les fosses comunes situades en els cementiris municipals.
Entre les primeres actuacions, es preveu una intervenció a la fossa situada al cementiri de Lleida.
El cens de desapareguts diu actualment que hi ha més de 3.600 desapareguts en aquest període i 179 fosses, i s'estan fent els treballs corresponents per comprovar si existeixen unes seixanta fosses més.
La llei de fosses és pionera a l'Estat espanyol i reconeix el dret que tenen els familiars dels desapareguts d'obtenir informació sobre el destí que van tenir, la senyalització i llocs públics de les fosses i el dret dels ciutadans a saber tot el que va passar durant la Guerra Civil i el Franquisme.
La Generalitat ha aprovat avui el reglament de la llei de fosses que estableix que el Govern haurà d'impulsar un protocol d'actuació per "dignificar" les fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme.
El reglament regula les condicions i procediments que han de seguir-se per localitzar i recuperar les restes de persones desaparegudes entre el 1936 i el 1975. Crea un cens de desapareguts, mapes de localització de fosses i també que el Govern haurà d'acordar amb els ajuntaments protocols d'actuació per "dignificar" les fosses comunes situades en els cementiris municipals.
Entre les primeres actuacions, es preveu una intervenció a la fossa situada al cementiri de Lleida.
El cens de desapareguts diu actualment que hi ha més de 3.600 desapareguts en aquest període i 179 fosses, i s'estan fent els treballs corresponents per comprovar si existeixen unes seixanta fosses més.
La llei de fosses és pionera a l'Estat espanyol i reconeix el dret que tenen els familiars dels desapareguts d'obtenir informació sobre el destí que van tenir, la senyalització i llocs públics de les fosses i el dret dels ciutadans a saber tot el que va passar durant la Guerra Civil i el Franquisme.
dijous, 29 de juliol del 2010
Passetjar pel casc antic de Palma
Fa pocs dies el dbalears dedicava el seu apartat de cultura a parlar del casc antic de Palma. En aquest article podem percebre la bellesa del nucli antic de la ciutat, ciutat en nombroses restes d'altres cultures com per exemple la musulmana, la qual ens llegà edificis tan emblemàtics com els de l'Almudaina. Per saber més, us deixam amb l'article publicat aquest darrer dilluns del mes de juliol al dbalears.
La història imperceptible de Palma
El centre antic de Ciutat conserva importants elements arquitectònics dels nostres avantpassats. Just quan s’acaba d’ajornar la declaració del nucli històric com a BIC, proposam una ruta per alguns dels seus racons més amagats
Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5 Puntua amb 1 estrelles Puntua amb 2 estrelles Puntua amb 3 estrelles Puntua amb 4 estrelles Puntua amb 5 estrelles
Més enllà de les esglésies, els palaus i els castells, Palma és una ciutat que, de manera quasi imperceptible, és testimoni d'un llegat històric importantíssim per a la cultura. Romans, àrabs, cristians... tots han anat deixant la seva empremta a la ciutat (i remodelant els edificis a la seva conveniència). L'estiu és un bon moment per endinsar-se en els ombrívols carrers del centre històric, una zona amb un disseny urbà "intencionat per afavorir la il·luminació de les cases a través dels patis interiors", afirmà l'historiador i guia de la ruta, Tomàs Vibot.
Una de les restes més antigues que es conserven és la porta de l'Almudaina, al carrer d'en Morey, que data del segle V dC i que fou part del diàmetre de la murada romana. "Els fonaments romans foren reutilitzats i en el temps dels àrabs delimitaven l'entrada del barri de l'Almudaina, el més luxós de la ciutat". Amagat, al pati de Can Ordines d'Almadrà, hi trobam una altra resta del temps dels romans, un monument funerari que conserva la inscripció "Ara Manlia Seupultura". L'imperi romà també va establir bases en l'urbanisme de la capital. Els carrers Estudi General i Son Roc eren els més importants. "Els anomenats Cardus i Decumanus, el cor de la ciutat", puntualitzà Vibot, qui afegí que "les traçades dels actuals carrers de Sant Miquel i Sindicat ja eren molt importants en aquell temps".
Urbanísticament, l'herència de la presència àrab és igualment palpable a Palma, però no tant per la importància que tingué. "Ni més ni manco que el perímetre de les Avingudes coincideix amb els terrenys que delimitaven l'antiga Medina Mayurqa, la vuitena ciutat més gran de tot l'Al-Andalus", comentà l'historiador sobre el projecte d'ampliació de la zona BIC del centre de Palma, que actualment està en punt mort.
L'Hort del Bisbe és un altre indret que amaga secrets àrabs, ja que s'hi conserva l'estructura d'una sínia musulmana. "En aquest període, les cases es construïen amb un hort; era part de la seva cultura", precisà. Una portella que dóna al parc de la Mar, l'imponent arc de l'Almudaina i el minaret del convent de Santa Clara són altres restes que transporten el caminant cap a la Palma musulmana.
Però si hi ha un estil arquitectònic que perdura per molts de racons del barri vell aquest és el gòtic. En les noves construccions cristianes, pràcticament només es pot veure romànic a l'arc d'entrada a la capella del Temple. Aquesta construcció, aixecada pels àrabs per fer la funció de ciutadella, té un domini del gòtic aclaparador a la resta. L'edifici conté uns arcs magnífics, amb els característics finals punxeguts i, a pocs metres, al carrer Botons, hi podem trobar també una façana amb elements d'aquest estil força visibles. Algunes de les mostres gòtiques més ben conservades es localitzen arreu de diferents patis i façanes del centre de la ciutat. L'escala del pati interior de Cal Comte de la Cova, on actualment hi ha l'Escola de Turisme, Can Weyler i Can Catlar del Llorer. I és que, per respirar essència històrica, tan sols ens hem d'endinsar pels carrerons del centre, alçar la vista i guaitar encuriosit pels racons.
dimecres, 28 de juliol del 2010
diumenge, 11 de juliol del 2010
Cançó del mes: Somniem (Lluis Llach)
SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.
dimecres, 30 de juny del 2010
Primer manifest del Surrealisme
Indica molta mala fe discutir-nos el dret a fer servir la paraula SURREALISME, en els sentit particular que nosaltres li donem, ja que ningú pot dubtar que aquesta paraula no va tenir fortuna abans que nosaltres la vam fer servir. Vaig a definir-la, d’una vegada per sempre.
SURREALISME: substantiu, masculí. Automatisme psíquic pur mitjançant el qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o per qualsevol altre sistema, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral.
André Breton, 1924.
dimarts, 22 de juny del 2010
Adéu a un gran de la literatura: Saramago
La derrota tiene algo positivo, nunca es definitiva. En cambio la victoria tiene algo negativo, jamás es definitiva.
Pienso que todos estamos ciegos. Somos ciegos que pueden ver, pero que no miran.
Todo el mundo me dice que tengo que hacer ejercicio. Que es bueno para mi salud. Pero nunca he escuchado a nadie que le diga a un deportista; tienes que leer
Es hora de aullar, porque si nos dejamos llevar por los poderes que nos gobiernan, y no hacemos nada por contrarrestarlos, se puede decir que nos merecemos lo que tenemos
dimarts, 15 de juny del 2010
Torna el Mar i Terra
Aquest proper octubre ja podrem gaudir del Terra Mar i Terra. Aquest espai fou creat el 1898 per l'entitat mutualista Mar y Tierra. Durant el franquisme aquest meravellós local que funcionà com a teatre, escola i local de reunió de distintes associacions de la barriada de Santa catalina fou abandonat i caigué en desús. Avui torna a recuperar el seu esplendor gràcies a la restauració realitzada amb el fons europeu. En aquest espai s'ubicarà l'escola de teatre municipal de Palma i segurament els veïns de Santa Catalina podran gaudir d'aquest espai per celebrar qualsevol acte festiu, cultural, social, etc.
dilluns, 14 de juny del 2010
El llegat industrial de la ciutat de Palma
El passat diumenge 13 de juny la periodista del dbalears Francesca Marí centrà el seu article en els vestigis industrials que s'estan restaurant actualment a Palma. Amb la lectura d'aquest article podreu conèixer alguns elements del patrimoni industrial de la ciutat que han tingut la sort de perviure en el temps.
Els darrers vestigis de la Palma industrial
El Consell aprova la restauració del fumeral de les Estacions, l’únic declarat Bé d’Interès Cultural. Cort, per la seva banda, reforma el del centre Flassaders, que ha patit despreniments
Des dels terrats de la ciutat antiga encara guaiten, impassibles, algunes reminiscències de la Palma industrial del segle XIX. Els fumerals, avui llar de gavines, són els principals vestigis que, a poc a poc, es posen en valor. No debades, són gairebé l'únic que ens queda. L'exemple d'aquesta preservació el trobam a Can Ribas, el centre Flassaders i al parc de les Estacions, tres indrets on es fan o s'han d'iniciar restauracions.
El principal conjunt fabril de Ciutat el trobam a Can Ribas, origen del barri de la Soledat, on la xemeneia de l'antiga fàbrica tèxtil s'alça majestuosa enmig d'una plaça mig desmanegada. Les obres impulsades per Cort estan en la primera fase d'execució i encara queda la demolició i la consolidació de les naus fabrils. Això no obstant, no és l'únic vestigi industrial en obres.
Els tècnics de l'Ajuntament de Palma treballen també al cor del centre Flassaders, on hi ha el fumeral de l'antiga fàbrica. Des de fa un mes, les bastides vesteixen la xemeneia històrica que, a causa del temps, ha patit despreniments. La restauració consisteix, segons el tècnic municipal Antoni Sbert, en "la consolidació estructural" per tal d'impedir "un desplaçament horitzontal del fumeral". Fa poc més d'un mes la directora del centre Flassaders s'adonà que n'havien caigut alguns trossos de totxana i avisà els tècnics. "Férem venir un enginyer del País Valencià especialista en xemeneies perquè ens donàs el seu parer", explica Sbert, qui confirma que "les fissures eren bastant importants". Avui ja s'han posat brides a la part superior del fumeral, una solució molt comuna per a les escletxes verticals a la part de la boca. Ara cal actuar en els cruis horitzontals, que provoquen que hi hagi totxos totalment despresos de la paret. Sorprèn, però, que els esmentats espais industrials no gaudeixin encara de la màxima protecció patrimonial. L'únic que ha estat declarat Bé d'Interès Cultural és el conjunt d'edificis de l'estació del ferrocarril de Palma, datat entre 1874 i el 1930, i que està mig amagat al parc de les Estacions. Propietat de Serveis Ferroviaris, també ha de ser objecte de restauració.
La passada Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca aprovà la rehabilitació del fumeral, que pateix "desfragmentació i cruis a l'estructura", segons l'informe tècnic. El projecte preveu la neteja completa de les totxanes ceràmiques (també malmeses) i la reparació de les clivelles. Aquestes, per cert, se suposa que varen aparèixer arran de la construcció del metro. "Una dada a tenir en compte i que tal vegada accentuà l'aparació d'aquests cruis en el parament fou la recent construcció del metro", aclareix l'informe de Grosamar SL encarregat per Serveis Ferroviaris. L'execució d'aquesta obra serà relativament curta, perquè només s'allargarà un mes.
Són només tres petites mostres del que fou l'activitat industrial de Palma i que, malgrat la seva poca protecció o la deixadesa que pateixen, conformen la història social i econòmica de la ciutat o, com assegura el conseller Carles Manera (estudiós del tema), com Mallorca visqué una vertadera "industrialització sense revolució industrial".
dimecres, 2 de juny del 2010
Manifest DADÀ
Jo escric un manifest i no vull res; dic, però, algunes coses i per principi estic en contra dels manifestos, com, a part d’això, tambè estic en contra els principis, decilitres per mesurar el valor moral de cada frase. Massa còmode: l’aproximació va ser inventada pels impressionistes. Escric aquest manifest per demostrar com es poden portar a terme alhora les accions més contradictòries amb un únic i fresc alè; estic en contra l’acció i a favor de la contradicció contínua, però tambè estic per l’afirmació. No estic ni pel pro ni pel contra i no vull explicar a ningú per què odio el sentit comú.
Tristan Tzara. 1918.
divendres, 14 de maig del 2010
"Con la brigada Lincoln en España" el documental de Cartier-Bresson
El diari el País informa de la troballa d'un documental de Cartier-Bresson sobre la guerra civil espanyola. Un documental que aviat formarà part de la filmoteca espanyola.
Un investigador español halla en Nueva York la película que el fotógrafo filmó sobre la Brigada Lincoln en la Batalla del Ebro - El material se creía perdido desde 1938
JESÚS RUIZ MANTILLA - Madrid.
Los héroes de la Brigada Lincoln no llevaban uniforme. Tampoco iban rapados al cero y muchos, en vez de casco, usaban gorros de lana para rascarse el frío a la orilla del Ebro. Los voluntarios de la Brigada Lincoln eran idealistas y parranderos. Fumaban, reían, cantaban y para ellos carecía de importancia el miedo. Peor era dejar pasar a los fascistas.
Venían de Estados Unidos, Canadá, Gran Bretaña. Muchos fueron parte importante de los 2.800 americanos de las Brigadas Internacionales y participaban en varios batallones. Los que caían en el frente eran sustituidos en la formación por españoles del ejército republicano. Su contribución a la guerra, entre 1937 y 1938, fue filmada por el fotógrafo Henri Cartier-Bresson en un documental que se daba por perdido. Juan Salas, investigador de la Universidad de Nueva York, lo ha encontrado tras una búsqueda de años. Se titula Con la Brigada Lincoln en España y el 27 de mayo verá la luz en la Filmoteca Española.
No fue el único trabajo que Cartier-Bresson hizo sobre la Guerra Civil. En total, filmó tres documentales: Victoria de la vida y España vivirá son los otros dos. Se proyectarán también en la Filmoteca. El cine fue un amante esquivo para aquel rey de la fotografía que fundó, tras la Segunda Guerra Mundial, la agencia Magnum. "Al principio le fascinaba, pero después se decepcionó por la lentitud del proceso", comenta Salas.
Del poder inmediato de una foto a la labor de meses requerida por un documental podía mediar un tiempo precioso para remover conciencias. Cartier-Bresson quiso aprender cine fascinado por Buñuel. "Incluso intentó ser ayudante de dirección suyo". Pero don Luis le rechazó. Algo que no hizo después Jean Renoir, para quien trabajó de asistente en Una salida al campo y La vie est a nous. Aun así, en sus documentales españoles se aprecia la huella de Las Hurdes, por ejemplo. "Buñuel fue una influencia evidente. Ésa y la de otros artistas de la revista Documents o directamente del cine soviético".
Motivado con esa nueva arma de la comunicación, Cartier-Bresson quiso arrimar el hombro. Estudiaba cine documental en Nueva York con Paul Strand, uno de los artistas de izquierdas más activos en al apoyo a la República Española en la ciudad. "Rápidamente le dijo que contactara con Herbert Kline en París y que escribieran un guión".
Lo hicieron juntos y se presentaron al lado de Jacques Lemare en el frente del Ebro. Con sus cámaras Eyemo (70 A) de 35 milímetros. "La idea era filmar el día a día de los voluntarios, mostrar la diversidad de procedencias, los atuendos. Como una fuerte motivación política podía suplir la disciplina de un ejército regular y ser efectivos". La película muestra cómo vivían, qué comían, cómo se bañaban y la distinta suerte que corrían en el frente.
Todo eso y más en 18 minutos. Pero también incluye imágenes de ciudadanos leyendo en la calle. "Ensalzaban los logros de la política educativa de la República". Aunque el grueso se centra en el día normal de un batallón. Con sus glorias y sus miserias. Su indestructible mentalidad y su incierta suerte. Hay escenas de camaradería y sacrificio. Imágenes que captan el jolgorio, el frío pelón, la sopa aguada, el pan gomoso y un aire anárquico en la organización y las arengas con que trataba de insuflar ánimos Robert Merriman, profesor de Económicas de la Universidad de California, que fue comandante de la Lincoln. También hay sangre. La lucha, las bombas y los hospitales de Villa Paz, en Saelices, y Benicàssim. "Se filmó para recaudar fondos que ayudaran a repatriar los heridos a EE UU".
Llegaron tarde, pero se estrenó. "Fue el 21 de mayo de 1938 en el cine Cameo de la calle 42". Después, la película desapareció. Hasta Pierre Assouline, biógrafo de Cartier-Bresson, la dio por destruida en el libro que le dedica a la vida del fotógrafo. Eso no evitó que a Juan Salas le picara la curiosidad.
Descubrió el material en las oficinas que todavía tiene la Brigada en Nueva York. Cotejó con unas fotos que Harry Randall, sargento del batallón, había hecho el día que los tres documentalistas llegaron a Quinto de Ebro y resolvió el enigma. "Las fotos de los cineastas cámara en mano hechas por los voluntarios muestran a estos filmando escenas que aparecen en el documental. Fue lo que me permitió probar que es la película de Cartier-Bresson".
Entre los fotogramas de Con la Brigada Lincoln en España hay otra curiosidad: planos de Robert Capa que Juan Salas ha descubierto por otra parte. La culpa es de un campesino y su horca de madera. Habían encargado a este profesor madrileño de la NYU un artículo sobre algún aspecto de la famosa maleta del fotógrafo. "El campesino de una de las imágenes aparecía en la película". Con el mismo gesto, la misma herramienta, el mismo traje. Las fotos de ese día y las imágenes son las mismas. Como era amigo de Cartier-Bresson le debió ceder su material para la película".
Fue un trabajo de concienciación, de lucha, de compromiso. No se preocupaban de la autoría. Todo valía. "Aunque sí hay una voluntad de estilo, también una narrativa coherente y una estructura clara. Era un arma política". Hay travellings inversos y curiosos primeros planos. Más tratándose de un fotógrafo que resaltaba las tomas medias. En ellas se aprecia vida, sonrisas y barbas cerradas. También muerte y heridas. Luces y sombras de una memoria que no se debe extinguir.
dimarts, 4 de maig del 2010
La poesia del dia: Joan Brossa
Joan Brossa, guerriller i prestidigitador
"Si no podia escriure,
als moments d'eufòria seria
guerriller, als de passivitat
prestidigitador. Ésser poeta
inclou totes dues coses."
Per a més informació consulteu l'article d'opinió d'Antoni Artigues publicat el 4 de maig de 2010 al dbalears.
"Si no podia escriure,
als moments d'eufòria seria
guerriller, als de passivitat
prestidigitador. Ésser poeta
inclou totes dues coses."
Per a més informació consulteu l'article d'opinió d'Antoni Artigues publicat el 4 de maig de 2010 al dbalears.
Noves fotografies inèdites de la Guerra Civil
La vanguardia informa de la nova aparició de fotografies de la Guerra Civil.
Salen a la luz fotografías inéditas de la Guerra Civil
'Héroes sin armas' recupera, a través de un documental y un libro, las imágenes de cuatro pioneros del fotoperiodismo español ocultas por décadas
Forman parte de la primera generación de fotoperiodistas españoles. Y registraron durante la Guerra Civil la toma de la ciudad de Teruel, la destrucción de Guernica, los combates en el Puerto de Navacerrada o el Madrid sitiado. Un brutal testimonio que Pepe Campúa, Alfonso, Luis Marín y José María Díaz Casariego plasmaron en miles de imágenes, muchas de las cuales permanecieron ocultas durante décadas debido a la represión franquista.
Dichas fotos salen a la luz ahora – algunas por primera vez – a través de un documental y un libro - Héroes sin armas -, que también recupera la historia de cada uno de estos reporteros gráficos. "Descubrimos trabajos de un nivel artístico y testimonial muy alto", explica Marta Arribas, que ha dirigido, junto a Ana Pérez de la Fuente, el filme, producido por la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. "Teníamos como tema general la fotografía en la Guerra Civil y quisimos saber qué otros fotógrafos la cubrieron, además de Robert Capa, Gerda Taro o Seymour Chim", añade.
Los cuatro, buenos amigos y compañeros en la mítica revista Mundo Gráfico, ya eran conocidos por su trabajo durante la República. Y debido a su espíritu aventurero, fueron bautizados por la prensa de la época como los "héroes del reportaje gráfico".
"No se paraban ante nada. Marín, por ejemplo, era capaz de subirse a un avión para hacer fotos colgado de un ala. ¡Y eso que era cojo! Y Casariego llegó a disfrazarse de soldado para registrar imágenes del frente de batalla. En fin, todos ellos se jugaban el pellejo…", cuenta Marta.
Actitud que, sin embargo, les costó la carrera en el fotoperiodismo al acabar la guerra. A Díaz Casariego, el que más se identificaba con la República, le requisaron y le condenaron a muerte. Pero al haber conocido a Franco durante la guerra de Marruecos, obtuvo un indulto. Le prohibieron ejercer de fotoperiodista, de todos modos, y terminó sus días como funcionario de la Hemeroteca Municipal de Madrid, en el servicio de microfilmado.
A Alfonso se le retiró el carné de prensa. Para evitar perder sus fotos, mintió diciendo que sus negativos se habían quemado en un bombardeo. El régimen le permitió trabajar como retratista (aunque durante mucho tiempo, sólo le dejó hacer fotos de carné) y se hizo famoso.
Luis Marín guardó cerca de 18.000 negativos en un tabique en la cocina de su casa. Jamás volvería a ejercer la profesión. "Su familia decidió mantener todo el material escondido con miedo a incautaciones y delaciones", explica Marta Arribas. "Hasta hace tres años, todavía estaban olvidadas".
A Pepe Campúa lo detuvieron después de que su padre- director de Mundo Gráfico- fuera asesinado con un tiro en la cabeza. Pero consiguió escapar gracias a sus contactos y se fue a Alicante, donde se incorporó al bando franquista como corresponsal de guerra. Hizo más de 10.000 fotografías, muchas de las cuales se expusieron en los años 40. A partir de entonces, decidió ocultarlas el resto de su vida. Las imágenes se perdieron en el sótano de su casa y, con ellas, el recuerdo de una amistad que nunca más volvería a recuperarse. "No creo que Campúa haya cambiado de bando para protegerse, sino que, en el fondo, era franquista; aunque para él acabó siendo traumático", comenta Arribas.
Así como lo fue la Guerra Civil para sus tres compañeros...
divendres, 23 d’abril del 2010
dimecres, 21 d’abril del 2010
El teatre Mar i Teatre i la seva rehabilitació
El diari de balears informa del procés de rehabilitació de l'emblemàtic casino-teatre de la barriada de Santa Catalina.
El Mar i Terra estarà acabat en 10 dies
L’antic casino de Sant Magí obrirà les portes passat l’estiu
La rehabilitació del teatre Mar i Terra finalitzarà el 30 d'abril, encara que no serà fins passat l'estiu, a partir del setembre, que s'obrirà al públic. Després de gairebé tres anys d'obres, entre les de consolidació i les reals, l'antic casino de Sant Magí esdevindrà un nou espai escènic per a Ciutat. A més, la planta baixa de l'emblemàtic edifici acollirà les dependències de l'Escola Municipal de Teatre i la nova Aula de Cultura Popular.
La regidora de Cultura de Cort, Nanda Ramon, visità ahir l'edifici acompanyada pels representants de la junta de districte, que recorregueren les dependències i reberen les explicacions dels responsables de l'obra: la UTE Contratas Bartomeu Ramon i Restaurotec. Les tasques de restauració no han estat senzilles, segons reconegué l'aparellador Tomeu Bonet, ja que l'edifici tenia moltes mancances esctructurals. Ara bé, en la darrera fase, qui ha treballat de valent han estat els tècnics de Restaurotec per recuperar les pintures que engalanen les parets del teatre i l'escenari.
"Hem fet feina tres mesos fins a recuperar els colors originals de les pintures", indicà Ian Kinnear. Avui l'escenari llueix com ho feia el 1898, encara que "hem hagut de fer reproduccions exactes, com de la guardamalleta", afegí Bonet. Ara queda cobrir el sostre de l'espai amb una rèplica dels domassos originals, col·locar-hi les grades retràctils per a una capactitat de 140 persones i, el més important, dotar-lo de contingut.
dimecres, 14 d’abril del 2010
Retiren el monòlit dedicat a la Legió Condor de l'aeròdrom de Pollença
Diari de Balears 14/04/2009
El Ministeri de Defensa retira el monòlit dedicat als pilots i soldats de l’Alemanya nazi que moriren durant la Guerra Civil, ubicat des de 1938 a l’aeròdrom militar de Pollença.
A pocs dies de celebrar-se el 73è aniversari del bombardeig de la ciutat de Guernica (26 d'abril de 1937), duit a terme per la Legió Còndor, l'Illa es desfà de les darreres petjades que recorden el pas de la força d'intervenció aèria de l'Alemanya nazi a Mallorca. El Ministeri de Defensa ha retirat un monòlit, dedicat als pilots de la Legió Còndor que moriren durant la Guerra Civil espanyola, que des del 25 d'octubre de 1938 era a l'aeròdrom militar del Port de Pollença, zona coneguda també com "la base". Al monument, que ret homenatge a tretze pilots i soldats alemanys que caigueren en combat un vegada que sortiren de la base aèria pollencina, s'hi pot llegir en alemany "Varen caure per la llibertat d'Espanya en la batalla contra els bolxevics".
Memòria històrica
El Ministeri de Defensa ha retirat la pedra commemorativa a instàncies de l'Ajuntament pollencí, que l'estiu del 2008 aprovà per ple una moció presentada per Alternativa Esquerra Unida-Els Verds en la qual se sol·licitava al Govern central llevar el monument feixista, a fi de complir amb la Llei de la memòria històrica. En aquest sentit, Pepe Garcia, portaveu d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds, assegura que "després de trenta anys de democràcia ja és hora d'acabar amb les exaltacions de la Guerra Civil. Els monuments públics han de ser ocasió de trobada i no han de servir per legitimar la violència que es va utilitzar per establir règims totalitaris contraris a la llibertat i a la dignitat dels ciutadans".
A hores d'ara, encara no se sap quina serà la nova ubicació del monòlit, que actualment es troba a les dependències de l'aeròdrom militar del Port de Pollença. Des del Consistori sol·liciten al Govern que aquest sigui traslladat al Museu Històric Militar de les Illes Balears, que és al castell de Sant Carles, i es converteixi així "en un record històric contextualitzat i explicat".
Atacs
La Legió Còndor fou el nom que es donà a la força d'intervenció aèria que Alemanya, aleshores en mans d'Adolf Hitler, envià a Espanya perquè ajudàs el general Franco en la seva ofensiva durant la Guerra Civil. Precisament d'aquesta força aèria sorgí l'esquadró Aufklärung Seas (AS-88), que el 1937 arribà a l'Illa i s'instal·là a la base del Port de Pollença, des d'on feren continus atacs contra la costa catalana i llevantina. Aquest esquadró fou el que enfonsà el 1937 el vaixell danès Edith i dos mercants anglesos, i onze vaixells més durant el 1938.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Poesia del dia: Res no és mesquí (Joan Salvat-Papasseit)
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
dijous, 8 d’abril del 2010
Violència policial
Els veins intentaven parar l'excavadora per impedir l'enderrocament d'un inmoble del barri de Cabanyal, i aquesta ha sigut la resposta de la policia.
Video de la carrega policial: http://www.youtube.com/v/F94AOF2_9ig
Més info: http://www.cabanyal.com/
Henri Cartier-Bresson al MoMA
El fotógrafo del instante decisivo entra en el MoMA
El Museo de Arte Moderno abre sus puertas a Henri Cartier-Bresson, el fotógrafo más importante del siglo XX, con la mayor retrospectiva que jamás se ha hecho de su obra
Sin Henri Cartier-Bresson sin duda no tendríamos memoria. Al menos no memoria gráfica, no de una cierta época, no de una cierta visión, la vida a través del objetivo de una Leica, siempre en blanco y negro. Las fotos del maestro francés (Chanteloup-en-Brie,1908 Montjustin, 2004), están de tal forma impresas en nuestra retina que pasearse por las salas del Museo de Arte Moderno (MoMA), es un recorrido por los recuerdos nunca vividos.
La exposición, que abrirá sus puertas este domingo, es la mayor retrospectiva del fotógrafo en EEUU en más de 30 años. Más de 300 fotografías, algunas de ellas inéditas, agrupadas en grandes bloques temáticos, narran la increíble trayectoria del cazador de los instantes decisivos de la vida, de las instantáneas de lo cotidiano. Cartier-Bresson siempre estaba en el momento adecuado, en el lugar idóneo.
«Su éxito reside en su sofisticación cultural», explica el comisario
Y fueron muchos. En la entrada de la exposición varios mapas trazan los recorridos de un viajero incansable, que surcó el mundo. Una hazaña para alguien que odiaba volar. En España estuvo dos veces, en 1933, Andalucía y costa mediterránea, en burdeles de Alicante y calles de Valencia y, luego, en 1965.
Además de las copias originales, la gran mayoría procedentes de la Fundación Cartier-Bresson de París y de los archivos del propio MoMA, la muestra incluye números originales de las revistas Life y Paris Match, donde publicó.
La primera muestra que el MoMA organizó de Cartier-Bresson sería póstuma. En 1946 corrió el rumor de que el fotógrafo, que gozaba de cierta fama, había muerto mientras rodaba un documental sobre los prisioneros de guerra que volvían de los campos de trabajo alemanes, donde él pasó tres años al inicio de la misma antes de escapar.
Destaca la claridad del estilo fotográfico de la posguerra
La muestra fue un éxito y apuntaló la incipiente dedicación al fotoperiodismo. Poco después, en 1947, Cartier-Bresson fundaba con Robert Capa, George Roder y David Seymour la mítica agencia Magnum. Los tres colegas se repartieron el mundo. Literalmente. Y a Cartier-Bresson le tocó Asia. Ahí cubrió el asesinato de Gandhi (con quien se había entrevistado momentos antes) o la toma de poder de Mao.
Pero más que la historia, Cartier-Bresson cubrió las historias, las de la gente ordinaria, las de la calle, las de la vida. En Harlem, en Texas, en la Unión Soviética. Fue el fotógrafo de la espontaneidad, de las images à la sauvette (en traducción libre "instantáneas robadas en el momento"), del hombre saltando en una calle encharcada "detrás de la estación de St. Lazare", de la familia de picnic "a las orillas del Marne", del hombre del sombrero andando entre niños en Madrid, el de la pareja enamorada sorprendida in fraganti en México...
Claridad y transparencia
Siempre estaba en el momento adecuado, en el lugar idóneo
"El éxito de Cartier-Bresson reside en su sofisticación cultural", explica el comisario de la exposición, Peter Galassi, "en cualquier parte del mundo, en cualquier entorno de jerarquía social, era capaz de saber quién era quién y quién hacía qué. El otro factor clave es la claridad y la transparencia del estilo fotográfico de la posguerra, que se centraba en lo realmente importante y descartaba lo secundario".
El fotógrafo creía en la empatía con el sujeto de su obra. "Tiene que haber una relación entre el ojo y el corazón", explicaba a la revista Harpers Baazar en 1946: "Uno debe llegar a lo que capta con espíritu puro, debe ser estricto. Debe haber un tiempo para la contemplación, la reflexión sobre el mundo y la gente. Si uno se dedica a fotografiar a la gente, lo que realmente cuenta es la mirada interior".
Viajaba con dos Leicas y tres objetivos y dejó de revelar sus propios negativos. Sólo pedía que la edición de sus fotos en las revistas respetaran sus encuadres.
Cartier-Bresson no solía explayarse sobre su trabajo. Otorgó pocas entrevistas y no se dejó fotografiar hasta bien entrada la vejez, porque temía perder el anonimato que le permitía incidir en vidas ajenas. "No soy un actor", decía. "¿Qué quiere decir eso de la celebridad? Yo soy un artesano".
"Tomar una foto es reconocer un acontecimiento", decía en una entrevista al diario The New York Times en 2003, "y en ese mismo instante, en una fracción de segundo hay que organizar las formas que ves para dar sentido y expresión a ese acontecimiento. Es cuestión de poner tu cerebro, tu ojo y tu corazón en un mismo propósito. Es una forma de vida".
Cartier-Bresson nació en una familia acomodada pero frugal ("de pequeño pensaba que era pobre"). Su padre era fabricante textil. En los años treinta, mientras estudiaba en la academia del artista cubista André Lhote en París, las imágenes del fotógrafo húngaro Martin Munkacsi le animaron a dejar los pinceles. "Me digo a mí mismo, ¿como alguien puede hacer eso? Esa mezcla de belleza plástica y vitalidad. Me veía muy bien dedicándome a eso".
El movimiento surrealista, que en aquella época dominaba la vida artística parisina, tuvo una profunda influencia sobre él. Primero literalmente, cuando se apuntó al grupo, y luego en espíritu, al otorgarle una libertad iconoclasta. Expuso por primera vez en Madrid, en 1933, y un año más tarde en México, junto con Manuel Álvarez Bravo. Pero la guerra cambió radicalmente su estética. La limitación formal de sus trabajos de juventud voló por los aires con tanta muerte.
El cazador de imágenes
Se consideraba un cazador de imágenes. "Algunos cazadores son vegetarianos, esa es mi relación con la fotografía". Su meta era capturar la vida mientras la vida miraba despreocupada hacia otro lado.
En 1975 Cartier-Bresson decidió colgar su Leica y, salvo algún retrato ocasional, dedicarse a dibujar. "El dibujo es una meditación", decía en 1994 de nuevo a The New York Times. "Ahora todo el mundo habla de fotografía. Me he pasado 50 años haciendo fotos. Pero ¿cuántas de las que he hecho pueden mirarse durante más de tres segundos? ¿50? ¿100? Nada más".
En un mundo que vive bajo la mirada omnipresente de las cámaras, las imágenes del fotógrafo son de alguna forma precursoras de nuestra obsesión por capturar cualquier ocurrencia del vivir diario, por muy insignificante que sea.
dilluns, 22 de març del 2010
Grans personatges: Josep Llunas
Josep Llunas i Pujals
[Pseudònim: Lo Dimoni Gros]
Reus, Baix Camp, ~1850 - Barcelona, 1905
Anarquista. Tipògraf, estudià música i cant, fou també empresari teatral i féu actuacions com a acròbata i gimnasta. S'adherí a la Primera Internacional el 1870, i el 1872 ocupà diferents càrrecs dins la Societat de Noògrafs i dins la federació local de societats obreres de Barcelona. Fou, a més, secretari de l'Ateneu Català de la Classe Obrera en 1872-73. Posteriorment, després de participar en les comissions federals clandestines de la Federació Regional Espanyola de l'AIT i d'organitzar la Societat Tipogràfica de Barcelona (1879), fou, juntament amb R.Farga i Pellicer, un dels principals promotors de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881), i hi figurà en la comissió federal fins el 1883. Anarcocol·lectivista, defensà un sindicalisme influït per l'anarquisme, però allunyat de l'anarquisme insurreccionalista i de les tesis de la propaganda pel fet. S'enfrontà, especialment, amb els nuclis anarcocomunistes andalusos i no volgué comprometre la FTRE en els afers de La Mano Negra, que condemnà. Fundà i dirigí "La Teula" (1880), que aviat es transformà en "La Tramontana" (1887-95), setmanari anarquista escrit en català que adoptà un caire satíric i molt anticlerical, i que assolí una difusió considerable; hi utilitzà el pseudònim de Lo Dimoni Gros. Participà amb diferents treballs en el primer i en el segon certàmens socialistes de Reus (1885 i 1889). Publicà alguns fullets: Estudios filosófico-sociales (1882), La revolució: poema en tres cants (1886), El ariete socialista internacional (1887), Qüestions socials (1891), Los partits socialistes espanyols (1892), etc. La seva influència directa en el moviment obrer català acabà el 1893, després d'ésser empresonat, malgrat que condemnés l'onada d'atemptats terroristes d'aquell any a Barcelona. Havia col·laborat a "La Asociación" (1883-89) i a "El Productor" (1887-93). Els darrers anys, dedicat a la premsa esportiva, fundà i dirigí "Los Deportes", aviat transformat en "Barcelona Sport".
dimecres, 17 de març del 2010
Personatges de la història: Teresa Claramunt
Teresa Claramunt
Sabadell, 1862 - Barcelona, 1931
Dirigent anarcosindicalista. Obrera del ram tèxtil, organitzà un grup anarquista a Sabadell el 1884, influïda per l'enginyer Tarrida del Mármol. Detinguda a conseqüència dels atemptats anarquistes del 1893 i del 1896, i bandejada després del procés de Montjuïc (1896), residí a França i a Anglaterra, però tornà a Barcelona el 1898. Participà molt activament com a propagandista en la campanya de reivindicacions socials promoguda a Barcelona al començament del s XX. Fundà la revista "El Productor" (1901). Al gran míting obrer del Circ Espanyol (16 de febrer de 1902) féu una crida de solidaritat amb els vaguistes del ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona (17-24 de febrer de 1902). Fou detinguda novament i encara un tercer cop després de la Setmana Tràgica (1909). Confinada a Saragossa, hi contribuí a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Tornà a Barcelona el 1924, afectada d'una paràlisi que l'allunyà de la vida pública fins a la mort.
dimarts, 16 de març del 2010
dilluns, 15 de març del 2010
Com no podia ser d'altra manera...
El govern valencià s'autoencarrega un estudi per avalar la declaració de les curses de braus com a Bé d'Interès Cultural
L'ens que ha d'emetre l'informe està integrat per càrrecs polítics i funcionaris de la GeneralitatLa Generalitat valenciana ha encarregat a la "Comisión de Festejos Taurinos Tradicionales de la Comunitat", un ens amb competències per assessorar l'executiu en matèria d'espectacles i festes amb braus, un estudi que avali la declaració de Bé d'Interès Cultural (BIC) per a les curses de braus, tal i com va anunciar el govern valencià la setmana passada. L'òrgan, que depèn de la mateixa Generalitat i està integrat gairebé totalment per càrrecs del govern valencià, es va reunir ahir a Vilafamés (la Plana Alta), on va emetre el dictamen que dóna suport a la declaració de BIC per a les curses. Segons el conseller de Governació, Serafín Castellano, a l'informe final hi constarà la "tradició popular" de totes les modalitats de festes amb braus "des del punt de vista cultural", així com pel que fa al seu significat i l'impacte econòmic que comporten.
De fet la Comissió inicialment es va concebre per a informar i assessorar sobre els "bous al carrer" i no pas sobre les curses de braus. Fou creada als inicis de 2007 i com ja hem dit està formada bàsicament per càrrecs polítics i funcionaris del mateix govern valencià.
Font: Racó Català
L'ens que ha d'emetre l'informe està integrat per càrrecs polítics i funcionaris de la GeneralitatLa Generalitat valenciana ha encarregat a la "Comisión de Festejos Taurinos Tradicionales de la Comunitat", un ens amb competències per assessorar l'executiu en matèria d'espectacles i festes amb braus, un estudi que avali la declaració de Bé d'Interès Cultural (BIC) per a les curses de braus, tal i com va anunciar el govern valencià la setmana passada. L'òrgan, que depèn de la mateixa Generalitat i està integrat gairebé totalment per càrrecs del govern valencià, es va reunir ahir a Vilafamés (la Plana Alta), on va emetre el dictamen que dóna suport a la declaració de BIC per a les curses. Segons el conseller de Governació, Serafín Castellano, a l'informe final hi constarà la "tradició popular" de totes les modalitats de festes amb braus "des del punt de vista cultural", així com pel que fa al seu significat i l'impacte econòmic que comporten.
De fet la Comissió inicialment es va concebre per a informar i assessorar sobre els "bous al carrer" i no pas sobre les curses de braus. Fou creada als inicis de 2007 i com ja hem dit està formada bàsicament per càrrecs polítics i funcionaris del mateix govern valencià.
Font: Racó Català
divendres, 5 de març del 2010
Personatges de la història: Lluís Companys
Lluís Companys i Jover
el Tarròs, Urgell, 21 de juny de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940
Polític.
Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de "La Barricada", setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en "La Publicidad", periòdic des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'"El Poble Català") pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. "La Publicidad" deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà, amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916, que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de "La Lucha", òrgan del nou partit. En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí "La Terra", òrgan de la Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de "L'Opinió". Participà en la Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí "La Humanitat", òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la segona època de "L'Opinió". Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vicepresident de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de "L'Opinió", etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis). Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la Guerra Civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera. De la seva obra escrita es destaquen el comentari al llibre Crítica del 6 d'Octubre de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires de Nònit Puig i Vila (1935) i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641 jusqu'à 1937 (1937).
dimecres, 3 de març del 2010
Centelles i la seva fotografia
Del diari El País (03-03-2010)
Está hecha en 1983, o sea, dos años antes del fallecimiento de su autor; es posible que sea la última obra original que quedará de él en Cataluña y, además, se espera que su caso sea el último y por ello genere una seria discusión sobre qué hace Cataluña con su patrimonio. Por todas esas razones, los responsables de la Biblioteca de Cataluña (BC) han bautizado como L'últim Centelles la pequeña muestra que acoge hasta el 6 de abril y que expone un fotomontaje original del famoso fotoperiodista Agustí Centelles, Homenaje catalán a Karl Marx, que ha pasado a engrosar su fondo.
"La marcha del archivo Centelles a Salamanca no puede repetirse; hay que evitar entrar en la especulación del patrimonio", apunta la comisaria, Núria Altarriba, de la BC, entidad que posee 100.00 imágenes, número que aumentará con el fotomontaje. Y ello gracias a la donación del historiador Ricard Vinyes, hecha con toda la intención el pasado 10 de diciembre, en plena polémica por la compra del archivo Centelles por el Ministerio de Cultura cuando la Generalitat negociaba con los herederos.
Como en casi toda la vida y obra de Centelles, el fotomontaje (arropado en la exposición por publicaciones sobre el fotoperiodismo en Cataluña) tiene su peripecia. Investigando Vinyes sobre periodistas de antes de la Guerra Civil le presentaron a Centelles. Como el joven historiador quería escuchar y el viejo fotoperiodista contar, sólo les faltó a los dos ser militantes del PSUC para tener buena sintonía.
Como fruto de ella, a Vinyes se le ocurrió pedirle una colaboración especial con motivo del centenario de Marx, tema estrella de la Festa de Treball de 1983. Se trataba de reproducir la técnica del fotomontaje (tan en boga en los años treinta) a partir del rostro de comunistas catalanes significados. Y así, con la técnica de uno y la selección de otro, el semblante de Marx se rodeó de nueve catalanes de toda condición comunista: Rafael Vidiella, Miquel Valdés (fundador del Partido Comunista de Cataluña), Hilari Arlandis, Manuel Trueba, Artur Cussó (fundador del Partit Català Proletari), Àngel Estivill, José del Barrio Navarro, Estanislau Ruiz y Joan Comorera. Un montaje de 100 por 150 centímetros.
¿La épica? Un día, pasando por la calle de la Ciutat (donde la sede del PSUC), Centelles encontró su trabajo enrollado en el suelo y lo recuperó. Con los años, se lo dio a Vinyes. Hoy es historia. Centelles hizo una foto del trabajo final. El negativo está en Salamanca. Otra historia.
dimarts, 9 de febrer del 2010
Poesia del dia: Horacianes (Vicent Andrés Estelles)
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
dimarts, 2 de febrer del 2010
Milers de persones es manifesten en defensa del patrimoni del Cabanyal
L’Informatiu 01-02-2010
El civisme es reivindica front al despotisme als carrers del Cabanyal
Més de 10.000 persones es manifesten pacíficament pels carrers del barri històric valencià reivindicant la seua rehabilitació i el cessament de la insistència en la seua destrucció per part de les autoritats valencianes.
Un dels arguments esgrimits pels qui defensen la destrucció del Cabanyal per a justificar-se és la necessitat –diuen- d'una gran avinguda que conduïsca des del centre de la ciutat fins a la costa. Potser per això, els convocants de la manifestació que ahir va tenir lloc en el barri i que exigia el cessament de l'abandó i destrucció sistemàtica del barri per part de les autoritats valencianes, i l'inici al temps de plans per a la seua rehabilitació i protecció, van situar el punt de partida de la mateixa en l'avinguda dels Tarongers, una de les tres –ni una, ni dues- grans vies que ja connecten des de fa anys el centre de la ciutat i els seus voltants, amb les seues platges.
L'hora i el lloc, per a qualsevol observador extern, feien presagiar una punxada. Un divendres o un dissabte, a partir de les 19 hores i en el centre de València, la manifestació haguera obtingut una enorme convocatòria. Però un diumenge, al matí, i en el mateix barri del Cabanyal? Un sol radiant semblava convidar a l'escapada, però poc abans de les 12 hores ja eren diversos milers els valencians, entre veïns del barri i gents arribades d'altres punts de la ciutat i fins i tot de la Comunitat –encara que sense autobusos, ni els reclams habituals de les concentracions polititzades-, que es congregaven en la confluència entre l'avinguda dels Tarongers i el carrer de la Reina. La defensa del patrimoni, de la identitat d'un poble, unit a l’atipament d'unes polítiques avassalladores practicades per l'Ajuntament que dirigeix Rita Barberá i que s'exemplifiquen en el barri, havien mobilitzat als assistents, per poc que el curiós atenguera a les seues converses.
Al parlament, els convocants van agrair la presència i participació en la marxa de totes les forces polítiques valencianes, a excepció del PP, partit que, com van manifestar “ha portat al barri sofriment i odi, generant una fractura que mai acabaran de pagar”. En este sentit, des de Salvem el Cabanyal també es va indicar que, a més defendre el patrimoni, és “més necessari encara defensar a les persones que han estat maltractades durant tots aquests anys i han estat les principals víctimes de la política d'Ajuntament i Generalitat”.
L'èxit de la manifestació va ser respost durant la vesprada a través d’un comunicat del tinent d'alcalde Alfonso Grau, que va atribuir “tics poc democràtics” als assistents a la manifestació, a pesar que el dret a manifestar-se pacíficament és precisament una de les principals eines de la democràcia.
Sí hi van haver moltes persones, si més no totes, en una concentració que acabava passades les 14 hores. Aleshores van acabar els parlaments i els assistents es van dispersar, omplint molts d'ells els locals de restauració del barri, que difícilment gaudeixen qualsevol diumenge la meitat de la concurrència que van tenir ahir. És el que porta la vida normal a una zona que ho té tot per a ser paradisíac, i el que lleva l'abandó sistemàtic i intencionat. A l'espera d'una rehabilitació física, el Cabanyal va tenir ahir, temporalment, una rehabilitació humana. La rehabilitació, com es va demostrar ahir, és la clau.
dimarts, 26 de gener del 2010
La poesia del dia: Apendre (Lluis Llach)
Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba.
Aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n'és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.
Aprendre
que en certesa res no tinc si no m'ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...
dijous, 21 de gener del 2010
Grans personatges: Federica Montseny
Madrid, 12 de febrer de 1905 - Tolosa de Llenguadoc, 14 de gener de 1994
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenetistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.
La poesia del dia: Corrandes d'exili (Pere Quart)
CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
dimecres, 20 de gener del 2010
La poesia del dia: La samarreta (Ovidi Montllor)
Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia:
Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.
dimarts, 19 de gener del 2010
La poesia del dia: et besaria lentament (Vicent Andrés Estellés)
Vicent Andrés Estellés
Et besaria lentament, de Tot açó que ja no pot ser -en catalán-
" Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els péls del meu pit
i sota els péls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açó que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
es un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i ágil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estarás,
voldria saber qué fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tébia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantánia follia:
tot açó que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açó que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sápies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la má,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una égloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua má
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, peró ocorre,
tot açó que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, peró amb tu.
es una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per qué t'he conegut,
jo no volia conéixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per teléfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açó que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu. "
Et besaria lentament, de Tot açó que ja no pot ser -en catalán-
" Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els péls del meu pit
i sota els péls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açó que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
es un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i ágil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estarás,
voldria saber qué fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tébia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantánia follia:
tot açó que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açó que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sápies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la má,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una égloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua má
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, peró ocorre,
tot açó que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, peró amb tu.
es una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per qué t'he conegut,
jo no volia conéixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per teléfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açó que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu. "
Grans personatges de la història: Francesc Pi i Margall
Barcelona, 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901
Polític republicà. Fill d'un obrer del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52). La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el 1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat, l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure" o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials. El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari "socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68, aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar, després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873), el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una reconstrucció de l'aliança centreesquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia, publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de nuestros días (1890).
Suspensió cautelar de sis inmobles del Cabanyal
Levante 18/1/2010. El PSPV ha recurrido los derribos que considera una "temeridad estando vigente la Orden del Ministerio"
EP El juzgado de lo contencioso administrativo número 4 de Valencia ha estimado, de manera cautelarísima, la suspensión de la ejecución de las licencias de derribo de seis inmuebles del barrio valenciano del Cabanyal, tal como el Grupo Municipal Socialista en el Ayuntamiento solicitaba en un recurso registrado esta misma mañana, anunció hoy el PSPV.
El recurso se ha interpuesto contra cuatro resoluciones dictadas por la Junta de Gobierno Local el pasado 15 de diciembre en las que se concedía licencia de derribo de los inmuebles situados en los números 27, 29, 31 y 61 de la calle San Pedro, y en los números 16 y 18 de la calle Luis Despuig, en el conjunto histórico protegido del Cabanyal-Canyamelar y que, por tanto, forman parte de un ámbito declarado en su conjunto Bien de Relevancia Local.
El recurso solicita la suspensión inmediata de la ejecución de las resoluciones al haberse dictado la concesión de licencia de derribo sin mediar autorización previa de la Conselleria de Cultura y sin que exista un proyecto de edificación sustitutoria, aspectos preceptivos según la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano.
Además, el escrito recuerda que el 29 de diciembre, con posterioridad a la concesión de las licencias a la sociedad Cabanyal 2010, el Ministerio de Cultura emitió una orden, la ejecución del cumplimiento de una sentencia del Tribunal Supremo, en la que dictaminaba que la Pepri del Cabanyal-Canyamelar supondría la expoliación del patrimonio histórico y declaraba la obligación del Ayuntamiento de Valencia de proceder a la suspensión inmediata de la ejecución del plan.
"Si un acto administrativo, como en el caso de las licencias impugnadas (o también una ley autonómica o Pepri) permitiera el derribo de parte de un BIC o un Bien de Relevancia Local, significaría un acto de expolio que activaría las competencias del Ministerio de Cultura al objeto de impedir la destrucción de estos bienes y la comisión de la expoliación, tal como dispone textualmente la parte dispositiva de la orden ministerial", argumenta el recurso.
El juez ha adoptado la decisión "inaudita parte" y ha citado a las partes --el Grupo Municipal Socialista y el Ayuntamiento de Valencia-- a las 10.00 horas del próximo día 21, cuando deberá decidir si mantiene o levanta la suspensión. Los socialistas recordaron en este punto que ya han conseguido anteriormente la suspensión de la ejecución de las licencias de derribo de los inmuebles ubicados en el número 170 de la calle Padre Luis Navarro y del número 155 de la calle Barraca.
Previamente a esta resolución judicial, la portavoz del Grupo Municipal Socialista, Carmen Alborch, afirmó en rueda de prensa que la voluntad manifestada por el equipo de gobierno municipal de continuar con los derribos "supone una temeridad" y consideró que la alcaldesa, Rita Barberá, existiendo la orden ministerial, "debería actuar con cautela y prudencia, y no como un agente demoledor, respetando el Estado de Derecho que tanto invoca pero que a la hora de la verdad no respeta como debería respetar".
"Lo más prudente es que se suspendan las actuaciones hasta que se resuelva el conflicto de competencias que pretenden plantear", aseguró la representante socialista, quien lamentó los "continuos intentos del Partido Popular de promover la confrontación entre instituciones y gobiernos", en vez de "emplearse en rehabilitar y revitalizar el Cabanyal".
"Los socialistas valencianos y muchísimos vecinos del barrio y de la ciudad no sólo no nos sentimos agredidos, sino protegidos", señaló Alborch, quien consideró que el Gobierno de España "ha protegido el patrimonio cultural e histórico valenciano", frente al plan promovido por el PP. "Solo los bárbaros podrían identificar la protección con la destrucción", aseguró la representante socialista, quien exigió a Barberá que "asuma su responsabilidad sobre la degradación del barrio".
Asimismo, a preguntas de los periodistas, Alborch denunció la "manipulación que llevan a cabo Barberá y el Partido Popular cada vez que aseguran que los socialistas han cambiado de posición respecto a la prolongación de Blasco Ibáñez". Además, subrayó que "un alcalde socialista jamás habría llevado a cabo un plan así, por mucho que estuviera preproyectado, si hubiese habido una contestación social y unos argumentos tan racionales como los que hay en la actualidad".
"Respeto"
Por su parte, el concejal Vicente González Móstoles aclaró que el PSPV-PSOE "siempre tuvo clara la necesidad de enlazar la ciudad con el mar, pero de forma respetuosa con el Cabanyal, por lo que nunca optó por la prolongación ni por la destrucción del barrio". De hecho, dejó diferido el planeamiento en el Plan General de 1989 para analizar con detalle el mejor enlace posible sin destrucción, y cuatro años más tarde declaró el barrio Bien de Interés Cultural, dejando clara así su oposición a la destrucción del barrio y su apuesta por la protección, recordó.
Tanto es así que, además, según consta en la ficha urbanística del Plan General correspondiente al conjunto histórico protegido del Cabanyal-Canyamelar contemplaba, como uno de sus objetivos generales, la "definición de los usos y aprovechamientos desde la perspectiva de la conservación de tipologías arquitectónicas y tramas urbanas fundamentales existentes, que sean compatibles con la ordenación prevista para la conexión del Paseo al Mar con el Paseo Marítimo. Esta conexión, en su caso, quedará ordenada y desarrollada a través de este plan, previo análisis y decisión sobre su continuidad o no, con similar o diferente traza y anchura".
Video: Culpables
Durant més de 10 anys l'Ajuntament de València ha degradar social i urbanísticament el barri del Cabanyal per poder dur a terme el projecte que unirà el centre de la ciutat amb el mar.
http://www.youtube.com/watch?v=4dHeKfujl-s
http://www.youtube.com/watch?v=4dHeKfujl-s
dilluns, 18 de gener del 2010
La poesia del dia: Abril 74 (Lluís Llach)
ABRIL 74
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.
Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.
Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.
Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.
Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.
divendres, 15 de gener del 2010
La poesia del dia: L'església catòlica espanyola (Joan Brossa)
Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.
Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.
Ens fa de mare i de pare, i s’engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.
Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d’ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.
Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.
Ens fa de mare i de pare, i s’engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.
Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d’ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.
dijous, 14 de gener del 2010
Capitols d'història: la revolució cubana
Període de la història de Cuba que comprèn la insurrecció que enderrocà el govern de Fulgencio Batista (1959) i el règim establert posteriorment per Fidel Castro.
Hom fixa l'inici de la insurrecció el 26 de juliol de 1953, amb l'assalt infructuós de Fidel Castro, al capdavant de 200 homes, a la caserna Moncada a Santiago. El 1956, amb el fracàs del desembarcament de Niquero, Castro començà la lluita guerrillera a Sierra Maestra on, gràcies al suport popular, es féu fort i publicà el Manifiesto de Sierra Maestra, constitucional i nacionalista. El 1958 la resistència urbana i la guerrilla rural establiren un front comú. Aquest any Ernesto Che Guevara ocupà Santa Clara, Raúl Castro Guantánamo i Fidel Castro Santiago. Batista fugí i el 2 de gener de 1959 l'Havana fou ocupada pels revolucionaris del Movimiento 26 de Julio. Malgrat el reformisme inicial del govern Urrutia-Miró Cardona, Fidel Castro esdevingué primer ministre i inicià la reforma agrària. El terrorisme contrarevolucionari fou aprofitat per a depurar els sectors moderats de la revolució. Les represàlies econòmiques dels EUA (1960) acostaren Cuba a l'URSS i decantaren la revolució cada cop més cap al socialisme. En negar-se a refinar petroli soviètic, les companyies petrolieres foren nacionalitzades, així com les grans empreses; la propietat arrendada fou abolida, i fou proclamada la Primera Declaració de l'Havana (1960) contra l'imperialisme dels EUA. La major part de la burgesia s'exilià, i hom inicià també una gran campanya alfabetitzadora, amb bon èxit. A l'abril del 1961 les milícies populars anorrearen un desembarcament organitzat des dels EUA a Playa Girón o Bahía Cochinos, i els EUA decretaren el blocatge econòmic de Cuba i l'expulsaren de l'OEA (1962). Aquest any Castro creà el PURS, partit únic, basat en el Partido Socialista Popular (comunista), que el 1965 es convertí en Partit Comunista de Cuba. La instal·lació de míssils soviètics a Cuba provocà una crisi internacional (1962), resolta amb la renúncia dels EUA a una invasió de l'illa a canvi del compromís de l'URSS a no subministrar armes ofensives. Malgrat l'evident dependència soviètica, Cuba ingressà en el Moviment de Països No Alineats, en el qual ha gaudit d'un important pes específic, i ha contribuït sovint a donar al moviment una orientació clarament contrària als EUA. Un pas més enllà en aquesta posició fou la celebració de la Conferència Tricontinental de l'Havana (1966), on hom decidí projectar la Revolució en altres escenaris conflictius del Tercer Món. La potenciació de la guerrilla llatinoamericana significà un cert allunyament de l'URSS, però el fracàs d'aquesta política i la crisi econòmica tornaren Cuba a l'àrea soviètica. A més, el relativament alt nivell de vida cubà (en relació amb la majoria d'estats llatinoamericà) recolzà principalment en l'URSS, que mantingué una participació de prop del 70% en el comerç exterior en unes condicions excepcionalment favorables (compra de petroli i venda de sucre a preus fora del mercat), a banda de nombrosos ajuts, situació que es mantingué fins al final de la dècada dels vuitanta. La coexistència pacífica es perllonga fins al començament dels anys setanta, que, amb la implicació cubana en els conflictes de l'Angola postcolonial (1975-90), a Etiòpia (1977) i en posteriors intervencions a l'Amèrica Central, especialment a la Nicaragua sandinista (1979), tornaren a deteriorar-se les relacions amb els EUA. El 1976 fou adoptada una nova constitució que confirmava el règim comunista de partit únic, s'institucionalitzava el paper dirigent del PCC sobre l'estat i es refermava el lideratge de Fidel Castro, objecte de culte a la personalitat. La constant pressió dels EUA posà la Revolució Cubana en dificultats creixents: ultra els intents de bloquejar el país econòmicament i diplomàticament, el suport nord-americà fou crucial per a convertir el milió llarg d'exiliats cubans (especialment des del 1980, quan un tractat entre ambdós països facilità les condicions d'emigració) en una poderosa força d'oposició que minava el règim des de l'exterior (emissions radiofòniques, propaganda anticastrista, etc). Des del 1985, les relacions cubanosoviètiques es deterioraren en negar-se Castro a aplicar mesures liberalitzadores anàloges a les que Gorbačov posà en marxa a l'URSS. Desaparegut aquest estat (1991), Cuba entrà en una gravíssima crisi econòmica, agreujada per l'enduriment de les sancions nord-americanes. L'empitjorament de les condicions de vida provocà una gran onada de fugides cap als EUA i un fort creixement de la dissidència. Per tal de contenir el malestar, el 1995 Castro millorà substancialment les condicions d'inversió estrangera a l'illa, però rebutjà obertament la introducció de reformes democràtiques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)