divendres, 29 d’agost del 2008

Cabanyal: herida abierta


Aci vos deixem el video que fa uns mesos va emitir el programa "Crónicas" de TVE2 sobre la situació del barri del Cabanyal de València, que com sabeu es un barri amenaçat per un macroprojecte especulatiu de l'Ajuntament de València, presidit per la inconsumible Rita Barberà (PP). Interessant la intervenció d'un membre de l'Ajuntament defensant el seu "projecte de rehabilitació del barri", tambè amb declaracions de la Plataforma Salvem el Cabanyal, veins i arquitectes.
No vos ho perdau!

Enllaç: cliqueu sobre el títol i accedireu directament al video ;)

dissabte, 23 d’agost del 2008

Jornada de portes obertes a Son Fornes


diariodemallorca.es 22-8-2008

BIEL GOMILA. MONTUÏRI. Con motivo de las fiestas patronales de Sant Bartomeu el museo de Son Fornés -ubicado en la carretera de Montuïri a Sant Joan, justo a la salida del pueblo- ofrecerá mañana una jornada de puertas abiertas desde las diez de la mañana hasta las dos del mediodía.
A las once horas, en el poblado talayótico del mismo nombre -situado al nordeste del caso urbano, en el kilómetro 4 de la carretera de Montuïri a Pina- tendrá lugar una visita guiada en la que los arqueólogos ofrecerán explicaciones generales del talayot más completo de Mallorca. Además, se informará sobre el hallazgo llevado a cabo durante las excavaciones de este verano. Se trata del descubrimiento de un santuario de época romana, datado en el siglo II a. C., que era utilizado como centro religioso y económico del poblado. Al parecer, el edificio ciclópeo de planta de herradura servía como lugar de almacenaje y distribución de la producción llevada a cabo en los pequeños obradores del poblado, donde se fabricaban mercancías de distinta índole. El santuario, anterior a Cecilio Metelo, demuestra que en la isla ya se fraguó el sistema de asentamientos independientes.
Las dos visitas -al museo y al poblado- son gratuitas.

divendres, 22 d’agost del 2008

EL CALL JUEU DE CIUTAT

Diario de Palma
Martes, 15 de mayo de 2007
LA CALLE. CALL

Su toponímico evoca el barrio judío de Palma
Une la plaza de Santa Eulàlia con un nudo de calles que desembocan en ella, abriéndose hacia sa Calatrava


GUILLERMO SOLER

La única referencia de que en Palma existió en tiempos pasados un Call, nombre que recibía el barrio en que vivía agrupada la comunidad judía más importante de la isla, dedicada especialmente a trabajos artesanales, el comercio y a prestar dinero, es el toponímico que ostenta una de las calles más conocidas y antiguas del Barri Antic. Vía que, con la vecina y más corta que ella, que ya es un decir, calle de Fortuny, une la cercana plaza de Santa Eulàlia con algunas de las calles más importantes de la zona. Y es que en la calle del Call confluyen las de Pare Nadal, Sol, Monti-sion, Santa Clara y Pont i Vic.

Desde hace un tiempo, con la finalidad de recuperar la memoria del segundo y último barrio judío de Palma, se realizan excursiones dirigidas por especialistas que recorren lo que fue su asentamiento, concentrado, a partir de 1399, por orden de Jaume II, entre las zonas de sa Calatrava y el Temple, que parten junto a la calle del Call en su encuentro con la de Sol. El anterior Call fue establecido durante la dominación árabe de la isla, y posteriormente fue desalojado y sus casas derruidas para construir sobre sus cimientos lo que fue el convento de los dominicos, orden muy unida a la Santa Inquisición y su inapelable tribunal. Ahora, sobre el solar dejado por el convento al ser arrasado por turbas revolucionarias en 1835, se asienta el palacio March y el Parlament de les Illes Balears.

La calle del Call acoge durante el curso, debido a la presencia cerca de la Escuela de Turismo -situada en el inicio de la calle Sol y del colegio de Monti-sion, algo más lejos- una presencia estudiantil muy numerosa. Sobre las once de la mañana, hora del bocadillo, estudiantes de turismo lo suele tomar en el nudo de calles que confluyen en la del Call. Y aunque no faltan papeleras, algunos envoltorios no llegan a entrar en ellas.

La presencia de una librería con bar en la calle Fortuny, junto a las galerías de arte de Juan Aguilar y de Isabel Boticario, dan a esta vía un acento cultural que recuerda al desaparecido Call. Aun así, vecinos y comerciantes de la zona reclaman más atención de los mallorquines por este sector de la ciudad. Son muchos los ciudadanos que no saben situarla.

A pesar de su corta dimensión, aunque es más bien ancha, comparada con calles vecinas, la del Call tuvo, hasta hace unos años, una animada presencia comercial, además de variada. De los negocios que se han instalado en los últimos siglos en esta calle el único superviviente es la cerería Picornell, fundada en la esquina con la calle Pare Nadal, en 1785. Junto a la calle de Fortuny, en unos bajos ahora ocupados por una gestoría, estuvo la primera sede de Kenia, establecimiento dedicado al modelismo. Su escaparate, durante la época de colegio, a las salidas de clase estaba lleno de escolares de los colegios próximos extasiados ante las novedades que ofrecía.

Otro negocio que fe muy popular en esta calle que nos ocupa fue una droguería, conocida como de na Maria. Ahora en su lugar se ha instalado un pequeño bar. Cerca de este establecimiento se encuentra un academia de música y, frente a ella, está un anexo.

Parte de su esquina de los números pares fue convertida en un aparcamiento de motos, casi siempre saturado.




Fue puerta de entrada al barrio judío. Parte de la historia de la ciudad se ha escrito sobre ella, aunque muchos de sus paisanos no sepan en donde está

diumenge, 17 d’agost del 2008

Les cases modernistes de Santa Catalina





A Mallorca, el Modernisme arriba com a reflex del que s’estava donant a Catalunya a través dels arquitectes catalans més destacats, com per exemple Gaudí i Domènech i Muntaner. Els arquitectes locals que adopten el nou estil ho fan de forma ocasional, influïts per aquests, i alternant el Modernisme amb els eclecticismes propis del darrer terç del segle XIX.
La nova estètica va envair les façanes i interiors,en ella es combinaran els nous amb els vells materials com el ferro i el vidre, la pedra i la ceràmica, imitant els processos i les formes de la naturalesa.
A les Illes, igual que es donà a Catalunya i València, tenim dos tipus de Modernisme: un anomenat culte i una altre de caire més popular, amb una interpretació lliure i original. Aquest darrer arranca aproximadament a començaments del segle XX i perviu fins la guerra civil, desenvolupant-se bàsicament en barris extramus de la ciutat, com el Molinar, Son Espanyolet, Es Jonquet i Santa Catalina.

dissabte, 16 d’agost del 2008

dimarts, 12 d’agost del 2008

Cartell de guerra


Cartell de guerra del Ministeri de d'Instrucció Pública. Direcció General de Belles Arts. Datat el 1937 i d'autor anònim.
Impulsat per diverses institucions i organitzacions, el cartell de guerra va servir fidelment els fins propagandístics del govern republicà, situat a València en el període 1936-1939. Formalment, participava de diferents llenguatges artístics: l’art déco, el constructivisme o el fotomuntatge (rus i alemany), de trets expressionistes, cridats a emfatitzar un missatge que es presentava directe i revolucionari. En definitiva, la utilització de l'art com a mitjà d'expressió dels ideals.
En aquest cas, l’exaltació de la cultura i la concienciació social sobre el valor del patrimini històric-artísitc i la seua conservació.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Església de Sant Antoniet


diariodemallorca.es » Diario de Palma

Domingo, 6 de enero de 2008

CRÓNICA DE ANTAÑO
La desaparecida y olvidada iglesia de Sant Antoni de Pàdua

BARTOMEU BESTARD Hace cien años no debía de haber ningún palmesano que no conociese el origen del topónimo de ´sa porta de Sant Antoni´, cosa que no creo que pase en la actualidad. Hace ahora ciento cuatro años, momento en que se estaban derribando las murallas de Palma, Bartomeu Ferrà publicaba un pequeño artículo en el boletín de la Societat Arqueològica Lul•liana advirtiendo del peligro que corría la iglesia Sant Antoni de Pàdua, templo que estaba adosado al lienzo amurallado, muy cerca de la puerta a la que daba nombre. Ferrà empezaba el artículo escribiendo sobre el templo con una clara intención: "para que nuestros descendientes puedan formarse una idea del mismo, si llega a efectuarse su derribo". Sin duda palabras proféticas.

Para encontrar los orígenes de la iglesia de Sant Antoni de Pàdua, conocida popularmente como Sant Antoniet de sa Porta, debemos remontarnos al siglo XIII. En aquellos primeros momentos, Sant Antoniet fue uno de los hospitales que existían en nuestra ciudad, como también lo eran Sant Antoni de Viana o l´hospital de Sant Andreu, hasta que, en el siglo XV, todos ellos se insertaron en el Hospital General -La Sang-, creado bajo el auspicio del Gran i General Consell. Los dos hospitales de Sant Antoniet, el de Viana en la calle Sant Miquel y el de Pàdua que ahora tratamos, a menudo se confundían y ello no era extraño pues tenían actividades comunes y a partir de 1502 -momento en que Sant Antoni de Pàdua fue agregado a la casa de Sant Antoni de Viana- estuvieron bajo un mismo comendador de la comunidad antoniana.

Conocemos su ubicación exacta gracias a las fotografías que se han conservado. Se hallaba a la entrada de la calle de Sant Silvestre y Santa Coloma, hoy conocida como del Sindicat, prácticamente adosada a la antigua puerta medieval que en el siglo XVI quedó anulada al quedarse inserida dentro del baluarte. Fue sustituida por otra puerta, desplazada unos metros hacia el mar, que fue la que todavía conocieron nuestros abuelos. La iglesia que fue derribada a principios del siglo XX tampoco era la original, pues durante la segunda mitad del siglo XVII fue derruida la medieval -de la que sólo se conservaron dos pilas para agua bendita- para construirse una de traza "romana", siguiendo la moda de la época. A pesar de ello, la fachada fue construida siguiendo la tradición local, es decir, una austera fachada rectangular y plana, solamente interrumpida por la puerta de acceso -que presentaba una hornacina en su centro donde, según Luis Ripoll, había seguramente la imagen del santo titular- y un pequeño rosetón en la parte superior. Flanqueaba la fachada un campanario de planta octogonal, muy similar al que todavía se conserva en la parroquia de Sant Nicolau. Su interior también era sencillo. Una sola nave, con cuatro capillas a cada lado y con una cubierta de bóveda de cañón. Era de notar en su interior la estatua del Santo titular, tallada en madera -y que seguramente es la que hoy se conserva en el Museo de Mallorca- y el retablo de San Jorge, obra del pintor cuatrocentista Pere Nisart, que presidía la primera capilla lateral de la izquierda. Esta pintura, de las más sobresalientes del gótico mallorquín, fue encargada en 1468 por la Confraria de Sant Jordi, institución que aglutinaba a la nobleza, a "Raffael Moger et Petrus Nisart, pinctores, cives Majoricarum". En el contrato entre la cofradía y los pintores se estipulaba que estos últimos "sian tenguts pintar lo dit retaule en aquesta manera, ço es, lo dit Rafel Moger les dues taules dels costats e la punta de la post del mig, ab dues histories del bancal, e asso tant bellament com puga. Item son de acordi que lo dit Pere Nisard sia tengut pintar la taula del mig e tres historias del bancal, ço es la del mig e duas altres". Las tres pinturas realizadas por Nisart actualmente se conservan en el Museo Diocesano. Fueron salvadas de un posible extravío gracias a la intercesión del obispo Mateo Jaume (?1886), que ordenó su traslado al museo que acaban de crear la Societat Arqueològica Lul•liana y la Diócesis. En su lugar colocaron una copia que fue realizada por el pintor y socio de la SAL, Antonio Fuster.
En el arco frontero del altar mayor estaba empotrada una piedra armera de dimensiones considerables que presentaba el águila bicéfala de la Casa de Austria con la cruz Tau en su pecho. Este escudo también pudo ser salvado y actualmente se conserva en el Palacio Episcopal.

La iglesia de Sant Antoniet de sa Porta pudo haber sobrevivido al derribo de la muralla. De hecho, Bartomeu Ferrà, en el artículo antes citado, acaba proponiendo que "en caso de derribarse la Muralla, contra la que se adosa esta iglesia, sería muy posible su conservación, dejándola aislada y embelleciendo sus fachadas, sin impedir el desahogo de la calle del Sindicato, a cuyo extremo presta una agradable perspectiva la torrecilla campanario". No fue ni la primera ni la última vez que se ignoró una propuesta de Ferrà. Nosotros le damos las gracias, como a otros antiguos socios de la SAL, por permitirnos, con sus escritos, poder tener cierta idea de cómo fue la Palma de antaño.

(*) Cronista oficial de la ciudad




Derribo de la iglesia de Sant Antoni de Pàdua. Foto: AP.

dijous, 7 d’agost del 2008

Poesia d'Albert Herranz: Carrer Indústria


Tenc set de tu, i bec ginebra
Va tornar a tancar el llibre i mirà cap a la porta,
ningú no l'obrirà, sospità alleugerit
i deixà el llibre sobre el munt format per Shelley, Rimbaud i Baudelaire.

Quin vers! Cada vegada que el llegia el copejava com una maça.
Treu nerviós d'un dels calaixos un paquet de tabac
i una capsa de mistos taronja mig aixafada.

Recolzat a la fillola de la finestra fuma.
Són les tres del migdia.
Llum blanca.
Les persianes verdes tenen cura de l'ombra.
Travessa el carrer un moix.
Calor.

Poesia d'Albert Herranz: "Carrer Gran"

POESIA D'ALBERT HERRANZ
Carrer Gran

Obres les persianes del teu balcó
treus el canari que alegre s'engronsa dins la gàbia
Avui pega fort el sol. Hi ha activitat al mercat
Et recolzes a l'arrambador del balcó,
un cos de cotó, relaxat contra el ferro fred,
veus com les dones passen apressadament amb les bosses,
Com el vell indià torna del cafè amb dos havans a la butxaca,
i els obrers del veïnat caminen carregats de litrones i panets de l'Isleño.

Tal vegada no importaria berenar a casa,
tal vegada avui és un dia de Can Frau, Can Martí, el Cuba o l'Arenas,
un dia de sentir contarelles de pescadors, d'experts compradors,
de somiar sota la vànova de l'aroma del cafè
la proximitat de l'estiu, les sucoses síndries o les tertúlies del capvespre;
mires dins el teu butxacó i tres monedes boten brillants entre les línies de la teva mà,
com si fossin peixos de colors cavalcant entre ones blanes i transparents.

dimarts, 5 d’agost del 2008

VLC increïble però certa


Aquest és el "slogan" que l'Ajuntament de València ha llançat per a promocionar la nova campanya de turisme a la ciutat, i que en paraules textuals diu: (ho podeu vore a l'adreça: http://www.turisvalencia-guias.com/guiaturistica.htm):
"Cuentan que Valencia es una ciudad increible. Que alli los leones campan a sus anchas. Y los coches circulan a más de 300 km/hora. Cuentan que murallas medievales conviven con modernos edificios. Y que todas sus calles terminan en el mar".

Això és tot? Em sorpren que per promocionar una ciutat amb un patrimoni històric i cultural tant extens com és el d'aquesta urbe(recordem, entre altres, que la Llotja dels Mercaders fou declarada Patrimoni de la Humanitat en eñ 1996) , s'esmente la Fórmula 1 i es faça una vanagloria a la velocitat. Però no es queda ahi la cosa, sino que per més "inri" es diga que allà tots els carrers arriben al mar... obviant que per fer-ho hi ha un projecte urbanísitc (i especulatiu no oblidem)que tirarà per terra el barri mariner del Cabanyal, part del qual va ser declarat BIC l'any 1993. I ara em pregunte jo: al Cabanyal no tots els carrers respiren a mar???

Increïble senyors i senyores... però cert.

dilluns, 4 d’agost del 2008

Les ruïnes de Castell d'Alaró de titularitat pública


Consell, Ajuntament i Fundació donen per fet que les ruïnes del castell d'Alaró són de titularitat pública.
Les dues administracions i la Fundació Castell d'Alaró esperen rebre la confirmació oficial del Ministeri de Cultura

La vicepresidenta i consellera de Cultura i Patrimoni, Joana Lluïsa Mascaró, el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, el batle d'Alaró, Joan Simonet, i el president de la Fundació Castell d'Alaró, Mateu Marcús, han anunciat avui que donen per fet que les ruïnes del castell d’Alaró són de titularitat pública.

Aquesta afirmació s'ha fet pública després que el passat dia 21 de juliol el Ministeri d'Economia i Hisenda, a través de la delegació a les Illes Balears, fes arribar a la Direcció Insular de Patrimoni l'expedient de l'anomenat castell, acompanyat d'un document en el qual s'especifica que el castell d'Alaró «figura afectat des del mes de novembre de 1969 al Ministeri d'Educació i Ciència».

A banda d'aquest escrit, un altre document de l'expedient del castell, signat a Madrid el 30 de novembre de 1968 en dóna més detalls: recull concretament que el castell d'Alaró, «es troba completament ruïnós i tan sols en resten algunes murades, la porta d’entrada al castell i igualment ruïnosa la torre de l'homenatge, que confronta per la dreta, l'esquerra i el fons amb D. Antoni Ordinas Pons».

El mateix document assegura que «aquest castell no compleix cap finalitat al patrimoni de l'Estat, ni és susceptible d'aplicació a serveis públics». Per això, «el Ministeri d'Hisenda, a proposta de la Direcció General de Patrimoni de l'Estat, i d'acord amb el que s'estableix en l'art.115 del Reglament per a l'aplicació de la Llei de patrimoni de l'Estat, ha declarat l'alienabilitat del dit immoble».

Altres escrits de l'expedient del castell, de novembre de 1969, confirmen «l'afectació» del mateix al Ministeri d'Educació i Ciència.

Després d'una revisió exhaustiva de l'expedient d'aquest castell, el Consell de Mallorca, l'Ajuntament d'Alaró i la Fundació Castell d'Alaró donen per fet que les ruïnes del castell són de titularitat pública, malgrat que la Direcció Insular de Patrimoni no ha rebut encara la confirmació oficial del Ministeri de Cultura.

Malgrat això, la carta podria arribar abans del mes de setembre, quan la vicepresidenta i consellera de Cultura i Patrimoni, Joana Lluïsa Mascaró, ha de mantenir una reunió amb el subdirector general de Protecció del Patrimoni Històric del Ministeri de Cultura per parlar d'aquest tema i d’altres relacionats amb el patrimoni a l'illa de Mallorca. Mascaró acudirà a la reunió amb el director general de Cultura, Pere Joan Martorell, i altres representants del Consell de Mallorca.

Durant la roda de premsa, centrada principalment en l'explicació dels tràmits i les gestions realitzades fins ara pel Consell, l'Ajuntament d'Alaró i la Fundació, més a dalt explicades, Mascaró ha posat de manifest «l'esperit de consens, il·lusió i esforç» que es respira entre totes les entitats implicades per donar una solució al castell d'Alaró.

29-07-2008 Consell de Mallorca, Departament de Cultura i Patrimoni