dimarts, 26 de gener del 2010

La poesia del dia: Apendre (Lluis Llach)


Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba.
Aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n'és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m'ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

dijous, 21 de gener del 2010

Grans personatges: Federica Montseny


Madrid, 12 de febrer de 1905 - Tolosa de Llenguadoc, 14 de gener de 1994

Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenetistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.

La poesia del dia: Corrandes d'exili (Pere Quart)

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

dimecres, 20 de gener del 2010

La poesia del dia: La samarreta (Ovidi Montllor)


Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia:
Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.

dimarts, 19 de gener del 2010

La poesia del dia: et besaria lentament (Vicent Andrés Estellés)

Vicent Andrés Estellés
Et besaria lentament, de Tot açó que ja no pot ser -en catalán-

" Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els péls del meu pit
i sota els péls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açó que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
es un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i ágil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estarás,
voldria saber qué fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tébia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantánia follia:
tot açó que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açó que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sápies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la má,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una égloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua má
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, peró ocorre,
tot açó que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, peró amb tu.
es una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per qué t'he conegut,
jo no volia conéixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per teléfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açó que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu. "

Grans personatges de la història: Francesc Pi i Margall


Barcelona, 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901
Polític republicà. Fill d'un obrer del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52). La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el 1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat, l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure" o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials. El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari "socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68, aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar, després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873), el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una reconstrucció de l'aliança centreesquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia, publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de nuestros días (1890).

Suspensió cautelar de sis inmobles del Cabanyal


Levante 18/1/2010. El PSPV ha recurrido los derribos que considera una "temeridad estando vigente la Orden del Ministerio"

EP El juzgado de lo contencioso administrativo número 4 de Valencia ha estimado, de manera cautelarísima, la suspensión de la ejecución de las licencias de derribo de seis inmuebles del barrio valenciano del Cabanyal, tal como el Grupo Municipal Socialista en el Ayuntamiento solicitaba en un recurso registrado esta misma mañana, anunció hoy el PSPV.

El recurso se ha interpuesto contra cuatro resoluciones dictadas por la Junta de Gobierno Local el pasado 15 de diciembre en las que se concedía licencia de derribo de los inmuebles situados en los números 27, 29, 31 y 61 de la calle San Pedro, y en los números 16 y 18 de la calle Luis Despuig, en el conjunto histórico protegido del Cabanyal-Canyamelar y que, por tanto, forman parte de un ámbito declarado en su conjunto Bien de Relevancia Local.
El recurso solicita la suspensión inmediata de la ejecución de las resoluciones al haberse dictado la concesión de licencia de derribo sin mediar autorización previa de la Conselleria de Cultura y sin que exista un proyecto de edificación sustitutoria, aspectos preceptivos según la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano.

Además, el escrito recuerda que el 29 de diciembre, con posterioridad a la concesión de las licencias a la sociedad Cabanyal 2010, el Ministerio de Cultura emitió una orden, la ejecución del cumplimiento de una sentencia del Tribunal Supremo, en la que dictaminaba que la Pepri del Cabanyal-Canyamelar supondría la expoliación del patrimonio histórico y declaraba la obligación del Ayuntamiento de Valencia de proceder a la suspensión inmediata de la ejecución del plan.

"Si un acto administrativo, como en el caso de las licencias impugnadas (o también una ley autonómica o Pepri) permitiera el derribo de parte de un BIC o un Bien de Relevancia Local, significaría un acto de expolio que activaría las competencias del Ministerio de Cultura al objeto de impedir la destrucción de estos bienes y la comisión de la expoliación, tal como dispone textualmente la parte dispositiva de la orden ministerial", argumenta el recurso.

El juez ha adoptado la decisión "inaudita parte" y ha citado a las partes --el Grupo Municipal Socialista y el Ayuntamiento de Valencia-- a las 10.00 horas del próximo día 21, cuando deberá decidir si mantiene o levanta la suspensión. Los socialistas recordaron en este punto que ya han conseguido anteriormente la suspensión de la ejecución de las licencias de derribo de los inmuebles ubicados en el número 170 de la calle Padre Luis Navarro y del número 155 de la calle Barraca.

Previamente a esta resolución judicial, la portavoz del Grupo Municipal Socialista, Carmen Alborch, afirmó en rueda de prensa que la voluntad manifestada por el equipo de gobierno municipal de continuar con los derribos "supone una temeridad" y consideró que la alcaldesa, Rita Barberá, existiendo la orden ministerial, "debería actuar con cautela y prudencia, y no como un agente demoledor, respetando el Estado de Derecho que tanto invoca pero que a la hora de la verdad no respeta como debería respetar".

"Lo más prudente es que se suspendan las actuaciones hasta que se resuelva el conflicto de competencias que pretenden plantear", aseguró la representante socialista, quien lamentó los "continuos intentos del Partido Popular de promover la confrontación entre instituciones y gobiernos", en vez de "emplearse en rehabilitar y revitalizar el Cabanyal".

"Los socialistas valencianos y muchísimos vecinos del barrio y de la ciudad no sólo no nos sentimos agredidos, sino protegidos", señaló Alborch, quien consideró que el Gobierno de España "ha protegido el patrimonio cultural e histórico valenciano", frente al plan promovido por el PP. "Solo los bárbaros podrían identificar la protección con la destrucción", aseguró la representante socialista, quien exigió a Barberá que "asuma su responsabilidad sobre la degradación del barrio".

Asimismo, a preguntas de los periodistas, Alborch denunció la "manipulación que llevan a cabo Barberá y el Partido Popular cada vez que aseguran que los socialistas han cambiado de posición respecto a la prolongación de Blasco Ibáñez". Además, subrayó que "un alcalde socialista jamás habría llevado a cabo un plan así, por mucho que estuviera preproyectado, si hubiese habido una contestación social y unos argumentos tan racionales como los que hay en la actualidad".

"Respeto"
Por su parte, el concejal Vicente González Móstoles aclaró que el PSPV-PSOE "siempre tuvo clara la necesidad de enlazar la ciudad con el mar, pero de forma respetuosa con el Cabanyal, por lo que nunca optó por la prolongación ni por la destrucción del barrio". De hecho, dejó diferido el planeamiento en el Plan General de 1989 para analizar con detalle el mejor enlace posible sin destrucción, y cuatro años más tarde declaró el barrio Bien de Interés Cultural, dejando clara así su oposición a la destrucción del barrio y su apuesta por la protección, recordó.

Tanto es así que, además, según consta en la ficha urbanística del Plan General correspondiente al conjunto histórico protegido del Cabanyal-Canyamelar contemplaba, como uno de sus objetivos generales, la "definición de los usos y aprovechamientos desde la perspectiva de la conservación de tipologías arquitectónicas y tramas urbanas fundamentales existentes, que sean compatibles con la ordenación prevista para la conexión del Paseo al Mar con el Paseo Marítimo. Esta conexión, en su caso, quedará ordenada y desarrollada a través de este plan, previo análisis y decisión sobre su continuidad o no, con similar o diferente traza y anchura".

Video: Culpables

Durant més de 10 anys l'Ajuntament de València ha degradar social i urbanísticament el barri del Cabanyal per poder dur a terme el projecte que unirà el centre de la ciutat amb el mar.

http://www.youtube.com/watch?v=4dHeKfujl-s

dilluns, 18 de gener del 2010

La imatge del dia: els escàndols de l'església

La poesia del dia: Abril 74 (Lluís Llach)

ABRIL 74
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

divendres, 15 de gener del 2010

Imatge del dia: Guerra Civil

La poesia del dia: L'església catòlica espanyola (Joan Brossa)

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s’engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d’ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

dijous, 14 de gener del 2010

Capitols d'història: la revolució cubana


Període de la història de Cuba que comprèn la insurrecció que enderrocà el govern de Fulgencio Batista (1959) i el règim establert posteriorment per Fidel Castro.

Hom fixa l'inici de la insurrecció el 26 de juliol de 1953, amb l'assalt infructuós de Fidel Castro, al capdavant de 200 homes, a la caserna Moncada a Santiago. El 1956, amb el fracàs del desembarcament de Niquero, Castro començà la lluita guerrillera a Sierra Maestra on, gràcies al suport popular, es féu fort i publicà el Manifiesto de Sierra Maestra, constitucional i nacionalista. El 1958 la resistència urbana i la guerrilla rural establiren un front comú. Aquest any Ernesto Che Guevara ocupà Santa Clara, Raúl Castro Guantánamo i Fidel Castro Santiago. Batista fugí i el 2 de gener de 1959 l'Havana fou ocupada pels revolucionaris del Movimiento 26 de Julio. Malgrat el reformisme inicial del govern Urrutia-Miró Cardona, Fidel Castro esdevingué primer ministre i inicià la reforma agrària. El terrorisme contrarevolucionari fou aprofitat per a depurar els sectors moderats de la revolució. Les represàlies econòmiques dels EUA (1960) acostaren Cuba a l'URSS i decantaren la revolució cada cop més cap al socialisme. En negar-se a refinar petroli soviètic, les companyies petrolieres foren nacionalitzades, així com les grans empreses; la propietat arrendada fou abolida, i fou proclamada la Primera Declaració de l'Havana (1960) contra l'imperialisme dels EUA. La major part de la burgesia s'exilià, i hom inicià també una gran campanya alfabetitzadora, amb bon èxit. A l'abril del 1961 les milícies populars anorrearen un desembarcament organitzat des dels EUA a Playa Girón o Bahía Cochinos, i els EUA decretaren el blocatge econòmic de Cuba i l'expulsaren de l'OEA (1962). Aquest any Castro creà el PURS, partit únic, basat en el Partido Socialista Popular (comunista), que el 1965 es convertí en Partit Comunista de Cuba. La instal·lació de míssils soviètics a Cuba provocà una crisi internacional (1962), resolta amb la renúncia dels EUA a una invasió de l'illa a canvi del compromís de l'URSS a no subministrar armes ofensives. Malgrat l'evident dependència soviètica, Cuba ingressà en el Moviment de Països No Alineats, en el qual ha gaudit d'un important pes específic, i ha contribuït sovint a donar al moviment una orientació clarament contrària als EUA. Un pas més enllà en aquesta posició fou la celebració de la Conferència Tricontinental de l'Havana (1966), on hom decidí projectar la Revolució en altres escenaris conflictius del Tercer Món. La potenciació de la guerrilla llatinoamericana significà un cert allunyament de l'URSS, però el fracàs d'aquesta política i la crisi econòmica tornaren Cuba a l'àrea soviètica. A més, el relativament alt nivell de vida cubà (en relació amb la majoria d'estats llatinoamericà) recolzà principalment en l'URSS, que mantingué una participació de prop del 70% en el comerç exterior en unes condicions excepcionalment favorables (compra de petroli i venda de sucre a preus fora del mercat), a banda de nombrosos ajuts, situació que es mantingué fins al final de la dècada dels vuitanta. La coexistència pacífica es perllonga fins al començament dels anys setanta, que, amb la implicació cubana en els conflictes de l'Angola postcolonial (1975-90), a Etiòpia (1977) i en posteriors intervencions a l'Amèrica Central, especialment a la Nicaragua sandinista (1979), tornaren a deteriorar-se les relacions amb els EUA. El 1976 fou adoptada una nova constitució que confirmava el règim comunista de partit únic, s'institucionalitzava el paper dirigent del PCC sobre l'estat i es refermava el lideratge de Fidel Castro, objecte de culte a la personalitat. La constant pressió dels EUA posà la Revolució Cubana en dificultats creixents: ultra els intents de bloquejar el país econòmicament i diplomàticament, el suport nord-americà fou crucial per a convertir el milió llarg d'exiliats cubans (especialment des del 1980, quan un tractat entre ambdós països facilità les condicions d'emigració) en una poderosa força d'oposició que minava el règim des de l'exterior (emissions radiofòniques, propaganda anticastrista, etc). Des del 1985, les relacions cubanosoviètiques es deterioraren en negar-se Castro a aplicar mesures liberalitzadores anàloges a les que Gorbačov posà en marxa a l'URSS. Desaparegut aquest estat (1991), Cuba entrà en una gravíssima crisi econòmica, agreujada per l'enduriment de les sancions nord-americanes. L'empitjorament de les condicions de vida provocà una gran onada de fugides cap als EUA i un fort creixement de la dissidència. Per tal de contenir el malestar, el 1995 Castro millorà substancialment les condicions d'inversió estrangera a l'illa, però rebutjà obertament la introducció de reformes democràtiques.

La poesia del dia: I sens parar de lluitar (Pere Capellà)


I SENS PARAR DE LLUITAR...

Jo vull esser capità
dels desheredats del món
i amb els morts de fam anar
pertot... No m'importa a on.
Despertar amb els meus crits,
tremolant a la serena,
tots els que estan adormits
conformats i panxa plena.
I vull que sia ma llança
el llamp que en tots els combats,
il·lumini l'esperança
de tots els desesperats.
I sens parar de lluitar,
cercant ales pel meu vol,
morir sense doblegar
els genolls, mirant el sol.

dimecres, 13 de gener del 2010

Poesia del dia: George Grosz (Marc Granell)

Hi ha vesprades que sonen com revòlvers
en mans de policies i ministres
de sanitat, educació i justícia.

Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.

D'acord. Les vesprades no sonen.
D'acord, d'acord. Els ministres no saben a res.
D'acord, d'acord, d'acord. Els policies són sagrats
i naixen
del ventre immaculat de la innocència.

Qui vulga dir mentides
que òbriga la finestra
i mire
i cante el que hi veu
perquè el que hi veu
no passa.

Hi ha revòlvers que llepen com els dits
savis i eterns de la puta més cara del bordell
el forat ferit del cul de cada somni.

Grans personatges: Bakunin


Pr'mukhino, Kalinin, 30 de maig de 1814 - Berna, 1 de juliol de 1876


Dirigent i pensador revolucionari anarquista rus. Fill d'una família de terratinents d'idees liberals, estudià a l'escola d'artilleria de Sant Petersburg; a vint-i-un anys abandonà la milícia i refusà la burocràcia, per a estudiar, a Moscou (1835), la filosofia de Fichte i de Hegel. A Berlín (1840), en contacte amb l'esquerra hegeliana i especialment influït per Feuerbach, forjà les bases del seu pensament revolucionari. Del 1842 al 1849 viatjà per Suïssa, Bèlgica i Alemanya, es posà en contacte amb Proudhon, Marx i els principals revolucionaris de l'època i participà en la revolució europea del 1848 a París, Praga i Dresden. Empresonat en aquesta darrera ciutat (1849), fou jutjat i condemnat a mort per les autoritats saxones, que el lliuraren, però, a les autoritats austríaques i aquestes a les russes (1851), les quals empresonaren Bakunin durant set anys; en aquesta època escriví la carta a Nicolau I sobre la revolució. Deportat a Sibèria (1857), on es casà amb la filla d'un comerciant i on treballà, poc temps, en una companyia comercial, fugí per Vladivostok, el Japó i San Francisco i arribà a Londres el 1861. En aquella època Bakunin confiava de poder aprofitar les ànsies irredentistes de pobles eslaus, oprimits per Rússia, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la insurrecció de Polònia, es traslladà a Itàlia (1864); a partir d'aleshores considerà el proletariat obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. Es traslladà a Suïssa deixant a Itàlia la seva empremta revolucionària sobre el moviment obrer incipient. A Ginebra prengué part en el primer congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat (1867), lliga patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En el segon congrés (Berna 1868) proposà el seu programa socialista, constatà la incompatibilitat dels seus objectius amb els de la Lliga i formà l'Aliança de la Democràcia Socialista, que es declarà adherida a la Primera Internacional. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Dins la Primera Internacional, en la qual ingressà personalment el 1867, polaritzà l'oposició a Marx, del qual dissentia principalment en allò que concerneix la creació d'un partit obrer i el paper revolucionari del proletariat industrial. Els seus seguidors més fidels a Barcelona foren Rafael Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón, amb els quals mantingué correspondència intensa a partir del congrés de la Internacional a Basilea (1869). Al cinquè congrés de la Internacional a l'Haia (1872), els bakuninistes foren expulsats de l'organització i iniciaren llurs propis congressos. Bakunin es retirà de la vida política (1874) després del fracàs de la insurrecció de Bolonya. De la ideologia de Bakunin arrenca en gran part el moviment anarquista . El seu concepte de la llibertat de l'home s'allunya de qualsevol individualisme i mostra una fe constant en la natura social de l'home i en els llaços de sociabilitat. Per Bakunin la societat és un fet espontani, mentre que l'estat és artificial i opressiu. Per tal de servar la llibertat dels individus programà l'organització social com una col·laboració espontània dels petits grups naturals d'estructura col·lectivitzada i units per una lliure federació. Entengué la religió com una opressió fruit d'un estat primitiu de la consciència de la humanitat (Comte), de la qual s'allibera per la ciència. La seva concepció de la història no fou determinista; servà una gran fe en les possibilitats d'organització espontània de la futura societat i dedicà, els seus esforços, sobretot, a l'enderrocament de la societat burgesa. Destaquen, entre les seves obres, Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten ('Crida d'un patriota rus als eslaus', 1848), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), Gosudarstvennost' i anarkhija ('Política i anarquia', 1873), Dieu et l'état (1882).

dimarts, 12 de gener del 2010

Grans personatges: Rosa de Luxemburg


Zamość, Polònia, 5 de març de 1871 - Berlín, 15 de gener de 1919


Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i —independentment de Parvus i Trockij— afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918 estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària, intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada sumàriament, així com K.Liebknecht.

Capítols d'història: la revolució de 1848


Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de 1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes democràtics. S'inicià a França, amb les revoltes de París dels dies 22-24 de febrer, que, amb la bandera del sufragi universal, enderrocaren la monarquia de Lluís Felip I de França, fou format un govern provisional que proclamà la república, obrí tallers nacionals (reclamats pels treballadors, molt afectats per la desocupació forçosa) i convocà eleccions —per sufragi universal— per a una assemblea constituent; aquesta, dominada pels representants de la petita i mitjana burgesia, clausurà els tallers nacionals, forçant les classes populars, dirigides pels socialistes, a revoltar-se altre cop (23-26 de juny); la subsegüent repressió anorreà anorreà temporalment l'esquerra i facilità l'accés de Lluís Napoleó a la presidència (desembre de 1848) des de la qual acabaria proclamant-se emperador (1851-52). A Itàlia, els revolucionaris reivindicaren constitucions liberals, l'expulsió dels austríacs i la reunificació de la península; el papa i els sobirans de Nàpols, Toscana i Piemont hagueren d'atorgar constitucions que, en general, tingueren vida efímera; cinc dies de lluites als carrers de Milà (18-22 de març) obligaren les tropes austríaques a evacuar la Llombardia; el 23 de març, al Piemont, Carles Albert I de Sardenya declarà la guerra a Àustria, però, no havent rebut l'ajut exterior reclamat, fou derrotat a San Donato (juliol del 1848) i a Novara (març del 1849); a Roma, l'agitació dugué a la fugida de Pius IX i a la proclamació de la república, a la qual posaren fi les tropes franceses pel juliol del 1849. A Àustria, el primer aixecament de Viena (13-15 de març) provocà la dimissió de Metternich i l'atorgament d'una constitució; una nova revolta, el mes de maig, donà com a resultat la convocatòria d'una assemblea constituent que acordà l'abolició dels drets feudals encara subsistents; i una tercera revolta, per l'octubre, i la repressió subsegüent, dugueren a la renúncia de l'emperador Ferran I a favor del seu nebot Francesc Josep. A Bohèmia, el congrés eslau de Praga (juny del 1848) promogué manifestacions nacionalistes, durament reprimides pel govern vienès. A Hongria, la revolució, dirigida per L.Kossuth, esclatà el 15 de març; malgrat algunes concessions, els hongaresos rebutjaren la monarquia dels Habsburg, la qual, per restablir la seva dominació, atià les diferències entre magiars i croats i demanà ajut rus; la capitulació de Vilagos (agost del 1849) posà fi a la resistència hongaresa i fou l'inici d'una cruel persecució de patriotes. A Alemanya, després dels avalots de Berlín (15-18 de març), el rei Frederic Guillem IV de Prússia declarà el propòsit d'impulsar la reunificació alemanya i d'establir un règim parlamentari, però més tard, en vista de les victòries dels contrarevolucionaris austríacs, es limità a promulgar una constitució que mantenia gairebé intacta l'autoritat reial; l'actitud de Frederic Guillem IV fou imitada pels altres prínceps; mentrestant, l'estès desig d'una Alemanya unida aplegà a Frankfurt una assemblea nacional (1848-49) que redactà una constitució que prefigurava la del II Reich. Quant a Espanya, la "dictadura legal" implantada per Narváez féu avortar tota temptativa revolucionària.

dilluns, 11 de gener del 2010

La imatge del día: "los borbones en pelotas"


"Los borbones en pelotas" és un conjunt d'imatges satíriques contra la monarquia d'Isabel II realitzades pels germans Bécquer a l'any 1865.

Capítols d'historia: la revolució de setembre de1868


Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment obrer i la petita burgesia (1868-74). La inadequació del règim polític isabelí a les necessitats del procés industrialitzador, palesat des dels primers anys del decenni de 1860, es féu més evident arran de la crisi econòmica del 1866 i féu adoptar a la burgesia industrial i financera una actitud contrària a aquell. D'altra banda, per l'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava la involució del sistema i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder per part dels moderats, expressió d'una oligarquia latifundista com més anava més zelosa dels seus privilegis; al pacte d'Ostende s'uní més tard la Unión Liberal, fet que assegurà la col·laboració d'un important sector de l'exèrcit i l'esquadra. Les classes populars, afectades per l'atur i per la crisi de subsistències del 1867, i hostils a la monarquia per la conducta poc exemplar de la reina i per la corrupció i brutalitat dels governants, donaren suport a la insurrecció, que esclatà el 18 de setembre a Cadis, quan Prim i l'almirall Topete revoltaren l'esquadra. El moviment revolucionari s'estengué ràpidament per tot el litoral mediterrani; fou publicat el manifest ¡Viva la España con honra!, que preveia la formació d'un govern provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les tropes de Serrano avançaren cap a Madrid i a les proximitats de Còrdova, al pont d'Alcolea, derrotaren les forces fidels a la reina, comandades per Novaliches (28 de setembre). Isabel II, que estiuejava a Sant Sebastià, s'exilià a França (30 de setembre), i poc després fou constituït el govern provisional, dirigit per Prim i Serrano, que aviat dissolgué les juntes revolucionàries formades en nombroses ciutats, les quals, fent-se ressò de les reivindicacions populars, reclamaven reformes que anaven més enllà del que els dirigents de la insurrecció desitjaven. Les notícies de la batalla d'Alcolea i del triomf de la revolució a Madrid, conegudes a Barcelona el 29 de setembre, provocaren la immediata formació, a totes les ciutats de la perifèria mediterrània, de juntes revolucionàries, les quals, comptant a molts indrets dels Països Catalans amb una forta presència republicana, procediren a la destrucció dels símbols de l'antic règim: la de Barcelona decretà l'enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d'esquadra i l'abolició de quintes i consums. Es produí aleshores una onada d'optimisme intervencionista entre les forces d'esquerra catalanes, que actuaren com a motors del procés revolucionari i intentaren d'imposar a tot l'estat el règim que desitjaven, tant els progressistes, instal·lats al govern amb homes com J.Prim o L.Figuerola, com els federals, que concretaven amb el pacte de Tortosa llur situació hegemònica en el marc dels Països Catalans. D'altra banda, la nova situació de llibertats democràtiques afavorí el ràpid desenvolupament del moviment obrer, algunes de les fites del qual són la fundació de la Federació de Les Tres Classes de Vapor, el congrés obrer de Barcelona (1870) i la constitució de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Tot això accentuà encara més les diferències de ritme polític i social entre Catalunya i la resta de l'estat, i establí de fet una situació de doble capitalitat entre Madrid i Barcelona que es manifestaria tot al llarg del sexenni revolucionari. El descontentament provocat per l'aprovació d'una constitució monàrquica menà els federals a l'aixecament de la tardor del 1869, estès per Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Andalusia, etc; la desfeta d'aquest havia de suscitar en una bona part de la classe obrera catalana una reacció de rebuig i malfiança envers un estat llunyà i aliè, que es concretaria en l'adhesió a l'internacionalisme bakuninià, mentre que un altre sector federal, igualment decebut —Almirall—, evolucionava vers el catalanisme. El fracàs republicà feia, doncs, inevitable la instauració, volguda per J.Prim, d'una monarquia democràtica en la persona d'Amadeu de Savoia, que el darrer intent insurreccional dels federals —el motí contra les quintes, a Gràcia, pel març del 1870— no pogué ja destorbar.

dissabte, 9 de gener del 2010

El Consell valencià aprova a corre-cuita un Decret-Llei per poder continuar amb els enderrocs en el Cabanyal


Nota de premsa del 7/01/2010:

El Consell declara que el Plan de Protección del Cabanyal-Canyamelar no perjudica la protección del conjunto histórico de Valencia.
El Consell ha aprobado, a propuesta conjunta de los Consellers de Medio Ambiente y de Cultura, el Decreto-Ley de Medidas de Protección y Revitalización del Conjunto Histórico de la Ciudad de Valencia.

Este Decreto-Ley declara expresamente que el Plan Especial de Protección y de Reforma Interior del Cabanyal no perjudica, daña o deteriora la protección del conjunto histórico de la ciudad contenida en el Decreto del Consell 57/1993, de 3 de mayo, por el que se declaró bien de interés cultural al conjunto histórico de Valencia

Asimismo, autoriza expresamente las actuaciones e intervenciones sobre la estructura urbana y arquitectónica prevista en el Plan aprobado en 2001, ya que este Plan produce una mejora de relación del barrio del Cabanyal con su entorno urbano y evita usos degradantes para el propio conjunto.
Del mismo modo, los órganos y personal competentes quedan autorizados a realizar los actos de ejecución del Plan, sin que puedan verse menoscabados por actos o acuerdos de otras Administraciones.

El Gobierno Valenciano estima que es preciso que mediante una norma con rango de ley, específicamente dirigida a tutelar la situación del Cabanyal, se ponga definitivamente de relieve que la protección del conjunto histórico de Valencia, declarado Bien de Interés Cultural por el Decreto del Consell 57/1993, es compatible con la ejecución plena del Plan Especial de Protección y Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar. Así como también es necesario poner de manifiesto que este Plan mejora la protección el conjunto histórico de la ciudad, siendo un instrumento eficaz para la mejor consecución de los fines generales del artículo 11 del Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana y de la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano y de los específicos del Decreto del Consell 57/1993.

Este Decreto-Ley se fundamenta en la competencia prevista en el artículo 49.1.5ª del Estatut d'Autonomia de la Comunitat, por el cuál la Generalitat asume competencia exclusiva en materia de patrimonio histórico, artístico, monumental, arquitectónico, arqueológico y científico, sin perjuicio de lo que dispone el artículo 149 de la Constitución Española, el cuál atribuye al Estado competencia exclusiva en materia de defensa del patrimonio cultural, artístico y monumental español contra la expoliación.

Siendo el conjunto histórico de Valencia un Bien de Interés Cultural por haberlo declarado así la Generalitat, es la Generalitat a la que le compete definir los valores que lo hacen acreedor de la protección que le otorga su declaración como bien de interés cultural. De esta forma, no podrá existir ninguna expoliación por actuaciones que la propia Generalitat considera que no afectan a estos valores.

Por último, se deroga cualquier norma de igual o inferior rango que se oponga a lo previsto en el Decreto-Ley, y en concreto el Decreto 57/1993.

Poesia del dia: Elogi dels diners (Anselm Turmeda)

"ELOGI DELS DINERS"

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.

Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

divendres, 8 de gener del 2010

Poesia del dia : Callament (Joan Brossa)

"CALLAMENT"

Es troba al fons
de les aigües; de vegades
veieu sortir una gran claror,
i el qui volta per la vora del mar
té el perill de ser absorbit per
les aigües i d'anar a raure al fons
de la pàtria encantada sense que mai
més no en pugui sortir.
Perquè
qui d'ella s'allunya d'enyorança
es mor.

Capítols d'història: la setmana tràgica (1909)


Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909.

L'origen immediat en fou l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif; el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i —potser com a "mesura punitiva"— trets en bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic. L'embarcament de tropes a Barcelona començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.

dijous, 7 de gener del 2010

Poesia del dia : Paraules d'Amor (Joan Manuel Serrat)

Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor.

Grans personatges: Aurora Picornell Femenías

Palma (1912) - Porreres (1937)
Aurora Picornell neix en una família obrera. Assisteix a l'escola pública de es Molinar, però l'escola de militància que enriqueix la seva vida, la té a casa, amb un pare i una mare compromesos amb el PCE. Aurora, ja de molt jove, és membre activa de la Lliga Laica i el 1930 col·labora en la fundació del Sindicat de Sastresses. És responsable del Secretariat de la Dona del Comité Provincial de les Balears del PCE.El 1931 participa en la primera conferència del PCE que se celebra a Palma. Els seus articles en la revista Nuestra Palabra reivindiquen la luita i la dignitat de la classe obrera i especialment de la dona treballadora. Per a Aurora, representant dels Socors Roig Internacional, el Bienni Negre representa un temps de propaganda lúcida i activa. El 1932, es casa amb Heriberto Quiñones, representant de la Internacional Comunista. El 1934, a Menorca, organitzen el Front Únic. A Madrid, participa en mítings amb María Teresa León i Lina Odena. Dolores Ibarruri li proposa quedar-se a Madrid, cosa que potser li hauria salvat la vida però s'estima més tornar a Mallorca.
Quan esclata l'alçament militar el 18 de juliol de 1936, es refugia a la Casa del Pueblo de Palma però la detenen i la condueixen a la presó de dones. Quiñones intenta canviar-la per unes monges mallorquines però és inútil. El 5 de gener de 1937, als 25 anys, mor afusellada al cementiri de Porreres.

(Contingut de l'Exposió Dones Sindicalistes de la Generalitat de Catalunya)

dimarts, 5 de gener del 2010

Aurora Picornell : la lluita mai mor


Tal dia com avui Aurora Picornell fou assassinada a mans dels feixistes. Era la nit de reis de 1937 quan se'n portaren a n'Aurora juntament amb les seves companyes conegudes com les "roges del molinar" al cementiri de Porreres. Aurora Picornell fou una gran activista política que lluità incansablement per aconseguir una societat més justa i igualitària.
Des d'aquest blog volem recordar a n'Aurora Picornell, mite de l'esquerra mallorquina.

Pere Capellà

OLI I MÉS OLI

¿Com vols que jo me consoli
dels meus mals?... ¡Res me consola!
¿No és trist que un mestre d'escola
per viure haja de fer oli?...

Ma musa, per massa untada,
ja no pot fer res condret:
si prov d'escriure un sonet
me resulta una ensalada.

Aquell cor meu, sempre ardent,
no és el d'abans: no té flama;
i renunciï a la fama
per poder anar lluent.

Lluir, això és el que convé,
malgrat que sia una taca,
la que lluu, d'oli o de caca;
sols que lluï, ja va bé.

Ben gras, com un porc figat.
¿Poesia?... ¡Cosa trista!:
no hi ha cap estraperlista
que en vulgui baratar amb blat.

¡Oli!... Ma llàntia ofegada
no fa llum. ¡Sembla impossible!...
Per sobra de combustible
ha de romandre apagada

Cultura atura i qualifica d'expoli patrimoni històric l'enderrocament del Cabanyal


El govern espanyol obliga a aturar els enderrocaments del Cabanyal
Declara que són un 'acte d'espoli' del patrimoni històric i vol que se'n garanteixi els seus valors històrics i artístics

El ministeri de Cultura espanyol, en compliment de la sentència del Tribunal Suprem del mes de maig, ha declarat com a 'acte d'espoli' del patrimoni històric els enderrocs al barri del Cabanyal de València (vegeu el video de VilaWeb TV) i ha obligat que se suspengui immediatament l'execució del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior de Cabanyal-Canyameral (PEPRI) fins que no s'adaptin i garanteixin els seus 'valors històrics i artístics'. La plataforma Salvem el Cabanyal ha dit que no hi havia cap millor notícia per a començar el 2010 i ha anunciat que exigiria 'la rehabilitació sense destrucció del barri'.
Segons un comunicat del Ministeri, l'ordre emesa representa una obligació del govern espanyol 'en l'exercici de la seva competència exclusiva en matèria de defensa del patrimoni històric contra l'espoli'. Així ho han ratificat les sentències del Superior de Justícia de Madrid ratificada per la del Tribunal Suprem, que imposava al Ministeri de Cultura 'l'obligació de pronunciar-se sobre l'espoli que suposa l'actuació urbanística derivada del PEPRI del conjunt històric Cabanyal-Canyameral'.

El Ministeri diu que la decisió és 'avalada per informes tècnics' i que, amb aquesta, 'no es fa altra cosa que ratificar l'informe negatiu que ja va emetre l'any 2000 la Inspecció del Patrimoni Històric de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de Cabanyal-Canyameral de València de la Conselleria de Cultura'.

L'ordre aprovada pel govern espanyol és definitiva en la via administrativa, i contra ella només pot interposar-se un recurs contenciós-administratiu davant l'Audiència espanyola.

La portaveu de la plataforma Salvem el Cabanyal, Maribel Domènech, ha celebrat la decisió del govern espanyol i ha avançat que ara exigirien la rehabilitació del barri: 'és el que sempre hem volgut, però una rehabilitació sense destrucció'.

Més info: http://www.cabanyal.com/