Retiren el monòlit dedicat a la Legió Condor de l'aeròdrom de Pollença

Diari de Balears 14/04/2009

El Ministeri de Defensa retira el monòlit dedicat als pilots i soldats de l’Alemanya nazi que moriren durant la Guerra Civil, ubicat des de 1938 a l’aeròdrom militar de Pollença.
A pocs dies de celebrar-se el 73è aniversari del bombardeig de la ciutat de Guernica (26 d'abril de 1937), duit a terme per la Legió Còndor, l'Illa es desfà de les darreres petjades que recorden el pas de la força d'intervenció aèria de l'Alemanya nazi a Mallorca. El Ministeri de Defensa ha retirat un monòlit, dedicat als pilots de la Legió Còndor que moriren durant la Guerra Civil espanyola, que des del 25 d'octubre de 1938 era a l'aeròdrom militar del Port de Pollença, zona coneguda també com "la base". Al monument, que ret homenatge a tretze pilots i soldats alemanys que caigueren en combat un vegada que sortiren de la base aèria pollencina, s'hi pot llegir en alemany "Varen caure per la llibertat d'Espanya en la batalla contra els bolxevics".

Memòria històrica
El Ministeri de Defensa ha retirat la pedra commemorativa a instàncies de l'Ajuntament pollencí, que l'estiu del 2008 aprovà per ple una moció presentada per Alternativa Esquerra Unida-Els Verds en la qual se sol·licitava al Govern central llevar el monument feixista, a fi de complir amb la Llei de la memòria històrica. En aquest sentit, Pepe Garcia, portaveu d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds, assegura que "després de trenta anys de democràcia ja és hora d'acabar amb les exaltacions de la Guerra Civil. Els monuments públics han de ser ocasió de trobada i no han de servir per legitimar la violència que es va utilitzar per establir règims totalitaris contraris a la llibertat i a la dignitat dels ciutadans".

A hores d'ara, encara no se sap quina serà la nova ubicació del monòlit, que actualment es troba a les dependències de l'aeròdrom militar del Port de Pollença. Des del Consistori sol·liciten al Govern que aquest sigui traslladat al Museu Històric Militar de les Illes Balears, que és al castell de Sant Carles, i es converteixi així "en un record històric contextualitzat i explicat".

Atacs
La Legió Còndor fou el nom que es donà a la força d'intervenció aèria que Alemanya, aleshores en mans d'Adolf Hitler, envià a Espanya perquè ajudàs el general Franco en la seva ofensiva durant la Guerra Civil. Precisament d'aquesta força aèria sorgí l'esquadró Aufklärung Seas (AS-88), que el 1937 arribà a l'Illa i s'instal·là a la base del Port de Pollença, des d'on feren continus atacs contra la costa catalana i llevantina. Aquest esquadró fou el que enfonsà el 1937 el vaixell danès Edith i dos mercants anglesos, i onze vaixells més durant el 1938.

Poesia del dia: Res no és mesquí (Joan Salvat-Papasseit)

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Violència policial

Els veins intentaven parar l'excavadora per impedir l'enderrocament d'un inmoble del barri de Cabanyal, i aquesta ha sigut la resposta de la policia.





Video de la carrega policial: http://www.youtube.com/v/F94AOF2_9ig

Més info: http://www.cabanyal.com/

Henri Cartier-Bresson al MoMA

El fotógrafo del instante decisivo entra en el MoMA
El Museo de Arte Moderno abre sus puertas a Henri Cartier-Bresson, el fotógrafo más importante del siglo XX, con la mayor retrospectiva que jamás se ha hecho de su obra
Sin Henri Cartier-Bresson sin duda no tendríamos memoria. Al menos no memoria gráfica, no de una cierta época, no de una cierta visión, la vida a través del objetivo de una Leica, siempre en blanco y negro. Las fotos del maestro francés (Chanteloup-en-Brie,1908 Montjustin, 2004), están de tal forma impresas en nuestra retina que pasearse por las salas del Museo de Arte Moderno (MoMA), es un recorrido por los recuerdos nunca vividos.

La exposición, que abrirá sus puertas este domingo, es la mayor retrospectiva del fotógrafo en EEUU en más de 30 años. Más de 300 fotografías, algunas de ellas inéditas, agrupadas en grandes bloques temáticos, narran la increíble trayectoria del cazador de los instantes decisivos de la vida, de las instantáneas de lo cotidiano. Cartier-Bresson siempre estaba en el momento adecuado, en el lugar idóneo.

«Su éxito reside en su sofisticación cultural», explica el comisario
Y fueron muchos. En la entrada de la exposición varios mapas trazan los recorridos de un viajero incansable, que surcó el mundo. Una hazaña para alguien que odiaba volar. En España estuvo dos veces, en 1933, Andalucía y costa mediterránea, en burdeles de Alicante y calles de Valencia y, luego, en 1965.

Además de las copias originales, la gran mayoría procedentes de la Fundación Cartier-Bresson de París y de los archivos del propio MoMA, la muestra incluye números originales de las revistas Life y Paris Match, donde publicó.

La primera muestra que el MoMA organizó de Cartier-Bresson sería póstuma. En 1946 corrió el rumor de que el fotógrafo, que gozaba de cierta fama, había muerto mientras rodaba un documental sobre los prisioneros de guerra que volvían de los campos de trabajo alemanes, donde él pasó tres años al inicio de la misma antes de escapar.

Destaca la claridad del estilo fotográfico de la posguerra
La muestra fue un éxito y apuntaló la incipiente dedicación al fotoperiodismo. Poco después, en 1947, Cartier-Bresson fundaba con Robert Capa, George Roder y David Seymour la mítica agencia Magnum. Los tres colegas se repartieron el mundo. Literalmente. Y a Cartier-Bresson le tocó Asia. Ahí cubrió el asesinato de Gandhi (con quien se había entrevistado momentos antes) o la toma de poder de Mao.

Pero más que la historia, Cartier-Bresson cubrió las historias, las de la gente ordinaria, las de la calle, las de la vida. En Harlem, en Texas, en la Unión Soviética. Fue el fotógrafo de la espontaneidad, de las images à la sauvette (en traducción libre "instantáneas robadas en el momento"), del hombre saltando en una calle encharcada "detrás de la estación de St. Lazare", de la familia de picnic "a las orillas del Marne", del hombre del sombrero andando entre niños en Madrid, el de la pareja enamorada sorprendida in fraganti en México...

Claridad y transparencia
Siempre estaba en el momento adecuado, en el lugar idóneo
"El éxito de Cartier-Bresson reside en su sofisticación cultural", explica el comisario de la exposición, Peter Galassi, "en cualquier parte del mundo, en cualquier entorno de jerarquía social, era capaz de saber quién era quién y quién hacía qué. El otro factor clave es la claridad y la transparencia del estilo fotográfico de la posguerra, que se centraba en lo realmente importante y descartaba lo secundario".

El fotógrafo creía en la empatía con el sujeto de su obra. "Tiene que haber una relación entre el ojo y el corazón", explicaba a la revista Harpers Baazar en 1946: "Uno debe llegar a lo que capta con espíritu puro, debe ser estricto. Debe haber un tiempo para la contemplación, la reflexión sobre el mundo y la gente. Si uno se dedica a fotografiar a la gente, lo que realmente cuenta es la mirada interior".

Viajaba con dos Leicas y tres objetivos y dejó de revelar sus propios negativos. Sólo pedía que la edición de sus fotos en las revistas respetaran sus encuadres.

Cartier-Bresson no solía explayarse sobre su trabajo. Otorgó pocas entrevistas y no se dejó fotografiar hasta bien entrada la vejez, porque temía perder el anonimato que le permitía incidir en vidas ajenas. "No soy un actor", decía. "¿Qué quiere decir eso de la celebridad? Yo soy un artesano".

"Tomar una foto es reconocer un acontecimiento", decía en una entrevista al diario The New York Times en 2003, "y en ese mismo instante, en una fracción de segundo hay que organizar las formas que ves para dar sentido y expresión a ese acontecimiento. Es cuestión de poner tu cerebro, tu ojo y tu corazón en un mismo propósito. Es una forma de vida".

Cartier-Bresson nació en una familia acomodada pero frugal ("de pequeño pensaba que era pobre"). Su padre era fabricante textil. En los años treinta, mientras estudiaba en la academia del artista cubista André Lhote en París, las imágenes del fotógrafo húngaro Martin Munkacsi le animaron a dejar los pinceles. "Me digo a mí mismo, ¿como alguien puede hacer eso? Esa mezcla de belleza plástica y vitalidad. Me veía muy bien dedicándome a eso".

El movimiento surrealista, que en aquella época dominaba la vida artística parisina, tuvo una profunda influencia sobre él. Primero literalmente, cuando se apuntó al grupo, y luego en espíritu, al otorgarle una libertad iconoclasta. Expuso por primera vez en Madrid, en 1933, y un año más tarde en México, junto con Manuel Álvarez Bravo. Pero la guerra cambió radicalmente su estética. La limitación formal de sus trabajos de juventud voló por los aires con tanta muerte.

El cazador de imágenes
Se consideraba un cazador de imágenes. "Algunos cazadores son vegetarianos, esa es mi relación con la fotografía". Su meta era capturar la vida mientras la vida miraba despreocupada hacia otro lado.

En 1975 Cartier-Bresson decidió colgar su Leica y, salvo algún retrato ocasional, dedicarse a dibujar. "El dibujo es una meditación", decía en 1994 de nuevo a The New York Times. "Ahora todo el mundo habla de fotografía. Me he pasado 50 años haciendo fotos. Pero ¿cuántas de las que he hecho pueden mirarse durante más de tres segundos? ¿50? ¿100? Nada más".

En un mundo que vive bajo la mirada omnipresente de las cámaras, las imágenes del fotógrafo son de alguna forma precursoras de nuestra obsesión por capturar cualquier ocurrencia del vivir diario, por muy insignificante que sea.

Grans personatges: Josep Llunas

Josep Llunas i Pujals
[Pseudònim: Lo Dimoni Gros]

Reus, Baix Camp, ~1850 - Barcelona, 1905
Anarquista. Tipògraf, estudià música i cant, fou també empresari teatral i féu actuacions com a acròbata i gimnasta. S'adherí a la Primera Internacional el 1870, i el 1872 ocupà diferents càrrecs dins la Societat de Noògrafs i dins la federació local de societats obreres de Barcelona. Fou, a més, secretari de l'Ateneu Català de la Classe Obrera en 1872-73. Posteriorment, després de participar en les comissions federals clandestines de la Federació Regional Espanyola de l'AIT i d'organitzar la Societat Tipogràfica de Barcelona (1879), fou, juntament amb R.Farga i Pellicer, un dels principals promotors de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881), i hi figurà en la comissió federal fins el 1883. Anarcocol·lectivista, defensà un sindicalisme influït per l'anarquisme, però allunyat de l'anarquisme insurreccionalista i de les tesis de la propaganda pel fet. S'enfrontà, especialment, amb els nuclis anarcocomunistes andalusos i no volgué comprometre la FTRE en els afers de La Mano Negra, que condemnà. Fundà i dirigí "La Teula" (1880), que aviat es transformà en "La Tramontana" (1887-95), setmanari anarquista escrit en català que adoptà un caire satíric i molt anticlerical, i que assolí una difusió considerable; hi utilitzà el pseudònim de Lo Dimoni Gros. Participà amb diferents treballs en el primer i en el segon certàmens socialistes de Reus (1885 i 1889). Publicà alguns fullets: Estudios filosófico-sociales (1882), La revolució: poema en tres cants (1886), El ariete socialista internacional (1887), Qüestions socials (1891), Los partits socialistes espanyols (1892), etc. La seva influència directa en el moviment obrer català acabà el 1893, després d'ésser empresonat, malgrat que condemnés l'onada d'atemptats terroristes d'aquell any a Barcelona. Havia col·laborat a "La Asociación" (1883-89) i a "El Productor" (1887-93). Els darrers anys, dedicat a la premsa esportiva, fundà i dirigí "Los Deportes", aviat transformat en "Barcelona Sport".

Personatges de la història: Teresa Claramunt

Teresa Claramunt

Sabadell, 1862 - Barcelona, 1931
Dirigent anarcosindicalista. Obrera del ram tèxtil, organitzà un grup anarquista a Sabadell el 1884, influïda per l'enginyer Tarrida del Mármol. Detinguda a conseqüència dels atemptats anarquistes del 1893 i del 1896, i bandejada després del procés de Montjuïc (1896), residí a França i a Anglaterra, però tornà a Barcelona el 1898. Participà molt activament com a propagandista en la campanya de reivindicacions socials promoguda a Barcelona al començament del s XX. Fundà la revista "El Productor" (1901). Al gran míting obrer del Circ Espanyol (16 de febrer de 1902) féu una crida de solidaritat amb els vaguistes del ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona (17-24 de febrer de 1902). Fou detinguda novament i encara un tercer cop després de la Setmana Tràgica (1909). Confinada a Saragossa, hi contribuí a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Tornà a Barcelona el 1924, afectada d'una paràlisi que l'allunyà de la vida pública fins a la mort.

La foto del dia

Com no podia ser d'altra manera...

El govern valencià s'autoencarrega un estudi per avalar la declaració de les curses de braus com a Bé d'Interès Cultural
L'ens que ha d'emetre l'informe està integrat per càrrecs polítics i funcionaris de la GeneralitatLa Generalitat valenciana ha encarregat a la "Comisión de Festejos Taurinos Tradicionales de la Comunitat", un ens amb competències per assessorar l'executiu en matèria d'espectacles i festes amb braus, un estudi que avali la declaració de Bé d'Interès Cultural (BIC) per a les curses de braus, tal i com va anunciar el govern valencià la setmana passada. L'òrgan, que depèn de la mateixa Generalitat i està integrat gairebé totalment per càrrecs del govern valencià, es va reunir ahir a Vilafamés (la Plana Alta), on va emetre el dictamen que dóna suport a la declaració de BIC per a les curses. Segons el conseller de Governació, Serafín Castellano, a l'informe final hi constarà la "tradició popular" de totes les modalitats de festes amb braus "des del punt de vista cultural", així com pel que fa al seu significat i l'impacte econòmic que comporten.

De fet la Comissió inicialment es va concebre per a informar i assessorar sobre els "bous al carrer" i no pas sobre les curses de braus. Fou creada als inicis de 2007 i com ja hem dit està formada bàsicament per càrrecs polítics i funcionaris del mateix govern valencià.
Font: Racó Català

Personatges de la història: Lluís Companys

Lluís Companys i Jover
el Tarròs, Urgell, 21 de juny de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940
Polític.

Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de "La Barricada", setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en "La Publicidad", periòdic des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'"El Poble Català") pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. "La Publicidad" deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà, amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916, que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de "La Lucha", òrgan del nou partit. En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí "La Terra", òrgan de la Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de "L'Opinió". Participà en la Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí "La Humanitat", òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la segona època de "L'Opinió". Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vicepresident de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de "L'Opinió", etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis). Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la Guerra Civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera. De la seva obra escrita es destaquen el comentari al llibre Crítica del 6 d'Octubre de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires de Nònit Puig i Vila (1935) i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641 jusqu'à 1937 (1937).

Centelles i la seva fotografia

Del diari El País (03-03-2010)
Está hecha en 1983, o sea, dos años antes del fallecimiento de su autor; es posible que sea la última obra original que quedará de él en Cataluña y, además, se espera que su caso sea el último y por ello genere una seria discusión sobre qué hace Cataluña con su patrimonio. Por todas esas razones, los responsables de la Biblioteca de Cataluña (BC) han bautizado como L'últim Centelles la pequeña muestra que acoge hasta el 6 de abril y que expone un fotomontaje original del famoso fotoperiodista Agustí Centelles, Homenaje catalán a Karl Marx, que ha pasado a engrosar su fondo.

"La marcha del archivo Centelles a Salamanca no puede repetirse; hay que evitar entrar en la especulación del patrimonio", apunta la comisaria, Núria Altarriba, de la BC, entidad que posee 100.00 imágenes, número que aumentará con el fotomontaje. Y ello gracias a la donación del historiador Ricard Vinyes, hecha con toda la intención el pasado 10 de diciembre, en plena polémica por la compra del archivo Centelles por el Ministerio de Cultura cuando la Generalitat negociaba con los herederos.

Como en casi toda la vida y obra de Centelles, el fotomontaje (arropado en la exposición por publicaciones sobre el fotoperiodismo en Cataluña) tiene su peripecia. Investigando Vinyes sobre periodistas de antes de la Guerra Civil le presentaron a Centelles. Como el joven historiador quería escuchar y el viejo fotoperiodista contar, sólo les faltó a los dos ser militantes del PSUC para tener buena sintonía.

Como fruto de ella, a Vinyes se le ocurrió pedirle una colaboración especial con motivo del centenario de Marx, tema estrella de la Festa de Treball de 1983. Se trataba de reproducir la técnica del fotomontaje (tan en boga en los años treinta) a partir del rostro de comunistas catalanes significados. Y así, con la técnica de uno y la selección de otro, el semblante de Marx se rodeó de nueve catalanes de toda condición comunista: Rafael Vidiella, Miquel Valdés (fundador del Partido Comunista de Cataluña), Hilari Arlandis, Manuel Trueba, Artur Cussó (fundador del Partit Català Proletari), Àngel Estivill, José del Barrio Navarro, Estanislau Ruiz y Joan Comorera. Un montaje de 100 por 150 centímetros.

¿La épica? Un día, pasando por la calle de la Ciutat (donde la sede del PSUC), Centelles encontró su trabajo enrollado en el suelo y lo recuperó. Con los años, se lo dio a Vinyes. Hoy es historia. Centelles hizo una foto del trabajo final. El negativo está en Salamanca. Otra historia.

Poesia del dia: Horacianes (Vicent Andrés Estelles)

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Milers de persones es manifesten en defensa del patrimoni del Cabanyal

L’Informatiu 01-02-2010
El civisme es reivindica front al despotisme als carrers del Cabanyal
Més de 10.000 persones es manifesten pacíficament pels carrers del barri històric valencià reivindicant la seua rehabilitació i el cessament de la insistència en la seua destrucció per part de les autoritats valencianes.
Un dels arguments esgrimits pels qui defensen la destrucció del Cabanyal per a justificar-se és la necessitat –diuen- d'una gran avinguda que conduïsca des del centre de la ciutat fins a la costa. Potser per això, els convocants de la manifestació que ahir va tenir lloc en el barri i que exigia el cessament de l'abandó i destrucció sistemàtica del barri per part de les autoritats valencianes, i l'inici al temps de plans per a la seua rehabilitació i protecció, van situar el punt de partida de la mateixa en l'avinguda dels Tarongers, una de les tres –ni una, ni dues- grans vies que ja connecten des de fa anys el centre de la ciutat i els seus voltants, amb les seues platges.
L'hora i el lloc, per a qualsevol observador extern, feien presagiar una punxada. Un divendres o un dissabte, a partir de les 19 hores i en el centre de València, la manifestació haguera obtingut una enorme convocatòria. Però un diumenge, al matí, i en el mateix barri del Cabanyal? Un sol radiant semblava convidar a l'escapada, però poc abans de les 12 hores ja eren diversos milers els valencians, entre veïns del barri i gents arribades d'altres punts de la ciutat i fins i tot de la Comunitat –encara que sense autobusos, ni els reclams habituals de les concentracions polititzades-, que es congregaven en la confluència entre l'avinguda dels Tarongers i el carrer de la Reina. La defensa del patrimoni, de la identitat d'un poble, unit a l’atipament d'unes polítiques avassalladores practicades per l'Ajuntament que dirigeix Rita Barberá i que s'exemplifiquen en el barri, havien mobilitzat als assistents, per poc que el curiós atenguera a les seues converses.

Al parlament, els convocants van agrair la presència i participació en la marxa de totes les forces polítiques valencianes, a excepció del PP, partit que, com van manifestar “ha portat al barri sofriment i odi, generant una fractura que mai acabaran de pagar”. En este sentit, des de Salvem el Cabanyal també es va indicar que, a més defendre el patrimoni, és “més necessari encara defensar a les persones que han estat maltractades durant tots aquests anys i han estat les principals víctimes de la política d'Ajuntament i Generalitat”.

L'èxit de la manifestació va ser respost durant la vesprada a través d’un comunicat del tinent d'alcalde Alfonso Grau, que va atribuir “tics poc democràtics” als assistents a la manifestació, a pesar que el dret a manifestar-se pacíficament és precisament una de les principals eines de la democràcia.
Sí hi van haver moltes persones, si més no totes, en una concentració que acabava passades les 14 hores. Aleshores van acabar els parlaments i els assistents es van dispersar, omplint molts d'ells els locals de restauració del barri, que difícilment gaudeixen qualsevol diumenge la meitat de la concurrència que van tenir ahir. És el que porta la vida normal a una zona que ho té tot per a ser paradisíac, i el que lleva l'abandó sistemàtic i intencionat. A l'espera d'una rehabilitació física, el Cabanyal va tenir ahir, temporalment, una rehabilitació humana. La rehabilitació, com es va demostrar ahir, és la clau.

La poesia del dia: Apendre (Lluis Llach)

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba.
Aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n'és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m'ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

Grans personatges: Federica Montseny

Madrid, 12 de febrer de 1905 - Tolosa de Llenguadoc, 14 de gener de 1994

Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenetistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.

La poesia del dia: Corrandes d'exili (Pere Quart)

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

La poesia del dia: La samarreta (Ovidi Montllor)

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia:
Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.

La poesia del dia: et besaria lentament (Vicent Andrés Estellés)

Vicent Andrés Estellés
Et besaria lentament, de Tot açó que ja no pot ser -en catalán-

" Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els péls del meu pit
i sota els péls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açó que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
es un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i ágil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estarás,
voldria saber qué fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tébia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantánia follia:
tot açó que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açó que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sápies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la má,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una égloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua má
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, peró ocorre,
tot açó que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, peró amb tu.
es una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per qué t'he conegut,
jo no volia conéixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per teléfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açó que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu. "

Grans personatges de la història: Francesc Pi i Margall

Barcelona, 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901
Polític republicà. Fill d'un obrer del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52). La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el 1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat, l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure" o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials. El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari "socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68, aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar, després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873), el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una reconstrucció de l'aliança centreesquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia, publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de nuestros días (1890).

Suspensió cautelar de sis inmobles del Cabanyal

Levante 18/1/2010. El PSPV ha recurrido los derribos que considera una "temeridad estando vigente la Orden del Ministerio"

EP El juzgado de lo contencioso administrativo número 4 de Valencia ha estimado, de manera cautelarísima, la suspensión de la ejecución de las licencias de derribo de seis inmuebles del barrio valenciano del Cabanyal, tal como el Grupo Municipal Socialista en el Ayuntamiento solicitaba en un recurso registrado esta misma mañana, anunció hoy el PSPV.

El recurso se ha interpuesto contra cuatro resoluciones dictadas por la Junta de Gobierno Local el pasado 15 de diciembre en las que se concedía licencia de derribo de los inmuebles situados en los números 27, 29, 31 y 61 de la calle San Pedro, y en los números 16 y 18 de la calle Luis Despuig, en el conjunto histórico protegido del Cabanyal-Canyamelar y que, por tanto, forman parte de un ámbito declarado en su conjunto Bien de Relevancia Local.
El recurso solicita la suspensión inmediata de la ejecución de las resoluciones al haberse dictado la concesión de licencia de derribo sin mediar autorización previa de la Conselleria de Cultura y sin que exista un proyecto de edificación sustitutoria, aspectos preceptivos según la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano.

Además, el escrito recuerda que el 29 de diciembre, con posterioridad a la concesión de las licencias a la sociedad Cabanyal 2010, el Ministerio de Cultura emitió una orden, la ejecución del cumplimiento de una sentencia del Tribunal Supremo, en la que dictaminaba que la Pepri del Cabanyal-Canyamelar supondría la expoliación del patrimonio histórico y declaraba la obligación del Ayuntamiento de Valencia de proceder a la suspensión inmediata de la ejecución del plan.

"Si un acto administrativo, como en el caso de las licencias impugnadas (o también una ley autonómica o Pepri) permitiera el derribo de parte de un BIC o un Bien de Relevancia Local, significaría un acto de expolio que activaría las competencias del Ministerio de Cultura al objeto de impedir la destrucción de estos bienes y la comisión de la expoliación, tal como dispone textualmente la parte dispositiva de la orden ministerial", argumenta el recurso.

El juez ha adoptado la decisión "inaudita parte" y ha citado a las partes --el Grupo Municipal Socialista y el Ayuntamiento de Valencia-- a las 10.00 horas del próximo día 21, cuando deberá decidir si mantiene o levanta la suspensión. Los socialistas recordaron en este punto que ya han conseguido anteriormente la suspensión de la ejecución de las licencias de derribo de los inmuebles ubicados en el número 170 de la calle Padre Luis Navarro y del número 155 de la calle Barraca.

Previamente a esta resolución judicial, la portavoz del Grupo Municipal Socialista, Carmen Alborch, afirmó en rueda de prensa que la voluntad manifestada por el equipo de gobierno municipal de continuar con los derribos "supone una temeridad" y consideró que la alcaldesa, Rita Barberá, existiendo la orden ministerial, "debería actuar con cautela y prudencia, y no como un agente demoledor, respetando el Estado de Derecho que tanto invoca pero que a la hora de la verdad no respeta como debería respetar".

"Lo más prudente es que se suspendan las actuaciones hasta que se resuelva el conflicto de competencias que pretenden plantear", aseguró la representante socialista, quien lamentó los "continuos intentos del Partido Popular de promover la confrontación entre instituciones y gobiernos", en vez de "emplearse en rehabilitar y revitalizar el Cabanyal".

"Los socialistas valencianos y muchísimos vecinos del barrio y de la ciudad no sólo no nos sentimos agredidos, sino protegidos", señaló Alborch, quien consideró que el Gobierno de España "ha protegido el patrimonio cultural e histórico valenciano", frente al plan promovido por el PP. "Solo los bárbaros podrían identificar la protección con la destrucción", aseguró la representante socialista, quien exigió a Barberá que "asuma su responsabilidad sobre la degradación del barrio".

Asimismo, a preguntas de los periodistas, Alborch denunció la "manipulación que llevan a cabo Barberá y el Partido Popular cada vez que aseguran que los socialistas han cambiado de posición respecto a la prolongación de Blasco Ibáñez". Además, subrayó que "un alcalde socialista jamás habría llevado a cabo un plan así, por mucho que estuviera preproyectado, si hubiese habido una contestación social y unos argumentos tan racionales como los que hay en la actualidad".

"Respeto"
Por su parte, el concejal Vicente González Móstoles aclaró que el PSPV-PSOE "siempre tuvo clara la necesidad de enlazar la ciudad con el mar, pero de forma respetuosa con el Cabanyal, por lo que nunca optó por la prolongación ni por la destrucción del barrio". De hecho, dejó diferido el planeamiento en el Plan General de 1989 para analizar con detalle el mejor enlace posible sin destrucción, y cuatro años más tarde declaró el barrio Bien de Interés Cultural, dejando clara así su oposición a la destrucción del barrio y su apuesta por la protección, recordó.

Tanto es así que, además, según consta en la ficha urbanística del Plan General correspondiente al conjunto histórico protegido del Cabanyal-Canyamelar contemplaba, como uno de sus objetivos generales, la "definición de los usos y aprovechamientos desde la perspectiva de la conservación de tipologías arquitectónicas y tramas urbanas fundamentales existentes, que sean compatibles con la ordenación prevista para la conexión del Paseo al Mar con el Paseo Marítimo. Esta conexión, en su caso, quedará ordenada y desarrollada a través de este plan, previo análisis y decisión sobre su continuidad o no, con similar o diferente traza y anchura".

Video: Culpables

Durant més de 10 anys l'Ajuntament de València ha degradar social i urbanísticament el barri del Cabanyal per poder dur a terme el projecte que unirà el centre de la ciutat amb el mar.

http://www.youtube.com/watch?v=4dHeKfujl-s