MUSEÏTZAR LA GUERRA CIVIL A MALLORCA. NOUS PATRIMONIS EMERGENTS (I)

MUSEÏTZAR LA GUERRA CIVIL A MALLORCA. NOUS PATRIMONIS EMERGENTS (I)

Qualsevol es pot adonar de la manca de cultura democràtica que patim avui en dia, i més si acotem la mirada a temes de memòria històrica. L’actualitat envers aquest tema ve marcada per la lluita per mantenir o enderrocar el monument feixista dedicat al creuer Baleares situat a la Feixina de Palma, entre altres temes prou importants com la localització i obertura de fosses, nous patrimonis emergents.

Donada aquesta situació d’estancament generada per la falta de valentia de les institucions, hom pensa que en aquestes illes encara cal fer molta feina per ensenyar i explicar la història. És clar que aquest tema no està lliure de polèmica, perquè es tracta d’una guerra relativament recent, però la guerra forma part de la història i com a tal ha de ser estudiada i en aquest sentit la museïtzació de la guerra es pot convertir en un important actiu de la cultura de la pau. Aleshores conèixer la guerra i el seu context d’horror implica la denúncia eficaç en favor de la pau i la promoció del pensament crític.

El patrimoni de la guerra forma part dels anomenats patrimonis emergents.

El patrimoni de la guerra forma part dels anomenats patrimonis emergents i des de fa temps països com Alemanya i França, amb un segle XX traumàtic, hi han fet molta feina i han esdevingut un referent. En general, a Europa la proliferació de museus i equipaments patrimonials ha anat acompanyada de la recuperació de camps de batalla. En aquest cas França és l’exemple d’aquest tipus de xarxes i les més importants les trobem a les zones de les batalles de Normandia, el Somme, Verdum i les Ardenes. A més, aquests països s’han allunyat de l’antiga manera d’entendre el patrimoni de la guerra com alguna cosa militar i patriòtica. El component ideològic (patriotisme, sacrifici, valentia) ha cedit davant l’anàlisi històrica (coneixements dels fets, presentació del conflicte humà amb tota la seva cruesa).

A l’Estat espanyol la situació és ben diferent i ha arribat amb retard. El triomf del bàndol feixista amb la posterior dictadura del general Franco, va fer que el patrimoni històric i arqueològic de la guerra estigués monopolitzat pels vencedors. Fins fa ben poc les places dels pobles i ciutats s’omplien de monuments i les esglésies ostentaven a les seves façanes llargues llistes dels “caidos por Dios y por España”. Després de l’establiment del nou règim de base democràtica, hauria estat lògic que hagués sorgit un tractament diferent d’aquest patrimoni. Les plaques i monuments que els nacionals varen col·locar arreu per monumentalitzar la victòria o en record de les víctimes de la repressió republicana, han estat retirades molt lentament en els darrers anys. Les escultures eqüestres de Franco presents en diverses ciutats espanyoles no es van retirar fins als darrers anys del segle XX i els primers del XXI.

Els moviments de memòria històrica, fonamentals.

Els moviments de memòria històrica han estat fonamentals en aquest procés. Avui en dia s’han desenvolupat diverses accions didàctiques i de difusió diverses: museïtzació in situ, exposicions, visites guiades, recreacions, etc. impulsades per organismes administratius, associacions, equipaments culturals i centres d’investigació. A Catalunya des del 2007, sota la institució Memorial Democràtic, s’han recuperat espais amb l’objectiu de promocionar la memòria històrica.

Existeix una xarxa d’espais de la memòria democràtica de Catalunya amb més de 70 espais i centres, entre els més destacats tal vegada podríem citar el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera i el Centre d’Interpretació de la Batalla de l’Ebre. També s’ha de destacar la proposta didàctica al voltant de la Batalla del Jarama (Madrid) que, de la mateixa manera que les citades, és una de les pioneres i més emblemàtiques.

I al nostre territori? Aquí ha imperat la tònica general, la de la política de l’oblit i la desmemòria. Hi ha molta feina a fer. Una proposta senzilla i econòmica que s’ha de potenciar immediatament és la senyalització i posada en valor dels espais de memòria històrica de l’illa. A més, s’han de protegir i conservar les restes immobles i mobles. Llavors, cal fer una feina d’acció didàctica dirigida a l’ensenyament formal i no formal.

En aquest sentit ja hi ha una feina prèvia molt important feta per Memòria de Mallorca i altres col·lectius com els Amics del Campament dels Soldats d’Artà, que excaven i donen a conèixer un antic camp de concentració franquista -el que s’ha acabat anomenant arqueologia del conflicte-, entre d’altres.
Ara més que mai és necessari treballar per la cultura de la pau. Així tots tendríem clar que sa Feixina sí que tomba.

Catalina Martorell Fullana.
Doctora en Història.

La Capella Sixtiana valenciana

Sense senyal

Article d'opinió: Persecución y muerte de tv3

Article de Jesús Civera publicat hui al Levante sobre el tancament de TV3 a terres valencianes.

>>> http://www.levante-emv.com/opinion/2011/02/18/persecucion-muerte-tv3/783577.html

Poema del dia: Començament dels començaments i ocasions de les ocasions (Enric Casasses)

REFRANY

Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.

Canto a la libertat. José Antonio Labordeta

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.

Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Sonarán las campanas
desde los campanarios,
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Catalunya aprova "dignificar" les fosses comunes de la Guerra Civil

BARCELONA, 31 (EUROPA PRESS)

La Generalitat ha aprovat avui el reglament de la llei de fosses que estableix que el Govern haurà d'impulsar un protocol d'actuació per "dignificar" les fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme.

El reglament regula les condicions i procediments que han de seguir-se per localitzar i recuperar les restes de persones desaparegudes entre el 1936 i el 1975. Crea un cens de desapareguts, mapes de localització de fosses i també que el Govern haurà d'acordar amb els ajuntaments protocols d'actuació per "dignificar" les fosses comunes situades en els cementiris municipals.

Entre les primeres actuacions, es preveu una intervenció a la fossa situada al cementiri de Lleida.

El cens de desapareguts diu actualment que hi ha més de 3.600 desapareguts en aquest període i 179 fosses, i s'estan fent els treballs corresponents per comprovar si existeixen unes seixanta fosses més.

La llei de fosses és pionera a l'Estat espanyol i reconeix el dret que tenen els familiars dels desapareguts d'obtenir informació sobre el destí que van tenir, la senyalització i llocs públics de les fosses i el dret dels ciutadans a saber tot el que va passar durant la Guerra Civil i el Franquisme.

Passetjar pel casc antic de Palma

Fa pocs dies el dbalears dedicava el seu apartat de cultura a parlar del casc antic de Palma. En aquest article podem percebre la bellesa del nucli antic de la ciutat, ciutat en nombroses restes d'altres cultures com per exemple la musulmana, la qual ens llegà edificis tan emblemàtics com els de l'Almudaina. Per saber més, us deixam amb l'article publicat aquest darrer dilluns del mes de juliol al dbalears.
La història imperceptible de Palma
El centre antic de Ciutat conserva importants elements arquitectònics dels nostres avantpassats. Just quan s’acaba d’ajornar la declaració del nucli històric com a BIC, proposam una ruta per alguns dels seus racons més amagats

Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5 Puntua amb 1 estrelles Puntua amb 2 estrelles Puntua amb 3 estrelles Puntua amb 4 estrelles Puntua amb 5 estrelles
Més enllà de les esglésies, els palaus i els castells, Palma és una ciutat que, de manera quasi imperceptible, és testimoni d'un llegat històric importantíssim per a la cultura. Romans, àrabs, cristians... tots han anat deixant la seva empremta a la ciutat (i remodelant els edificis a la seva conveniència). L'estiu és un bon moment per endinsar-se en els ombrívols carrers del centre històric, una zona amb un disseny urbà "intencionat per afavorir la il·luminació de les cases a través dels patis interiors", afirmà l'historiador i guia de la ruta, Tomàs Vibot.

Una de les restes més antigues que es conserven és la porta de l'Almudaina, al carrer d'en Morey, que data del segle V dC i que fou part del diàmetre de la murada romana. "Els fonaments romans foren reutilitzats i en el temps dels àrabs delimitaven l'entrada del barri de l'Almudaina, el més luxós de la ciutat". Amagat, al pati de Can Ordines d'Almadrà, hi trobam una altra resta del temps dels romans, un monument funerari que conserva la inscripció "Ara Manlia Seupultura". L'imperi romà també va establir bases en l'urbanisme de la capital. Els carrers Estudi General i Son Roc eren els més importants. "Els anomenats Cardus i Decumanus, el cor de la ciutat", puntualitzà Vibot, qui afegí que "les traçades dels actuals carrers de Sant Miquel i Sindicat ja eren molt importants en aquell temps".

Urbanísticament, l'herència de la presència àrab és igualment palpable a Palma, però no tant per la importància que tingué. "Ni més ni manco que el perímetre de les Avingudes coincideix amb els terrenys que delimitaven l'antiga Medina Mayurqa, la vuitena ciutat més gran de tot l'Al-Andalus", comentà l'historiador sobre el projecte d'ampliació de la zona BIC del centre de Palma, que actualment està en punt mort.

L'Hort del Bisbe és un altre indret que amaga secrets àrabs, ja que s'hi conserva l'estructura d'una sínia musulmana. "En aquest període, les cases es construïen amb un hort; era part de la seva cultura", precisà. Una portella que dóna al parc de la Mar, l'imponent arc de l'Almudaina i el minaret del convent de Santa Clara són altres restes que transporten el caminant cap a la Palma musulmana.

Però si hi ha un estil arquitectònic que perdura per molts de racons del barri vell aquest és el gòtic. En les noves construccions cristianes, pràcticament només es pot veure romànic a l'arc d'entrada a la capella del Temple. Aquesta construcció, aixecada pels àrabs per fer la funció de ciutadella, té un domini del gòtic aclaparador a la resta. L'edifici conté uns arcs magnífics, amb els característics finals punxeguts i, a pocs metres, al carrer Botons, hi podem trobar també una façana amb elements d'aquest estil força visibles. Algunes de les mostres gòtiques més ben conservades es localitzen arreu de diferents patis i façanes del centre de la ciutat. L'escala del pati interior de Cal Comte de la Cova, on actualment hi ha l'Escola de Turisme, Can Weyler i Can Catlar del Llorer. I és que, per respirar essència històrica, tan sols ens hem d'endinsar pels carrerons del centre, alçar la vista i guaitar encuriosit pels racons.

La imatge del dia

Cançó del mes: Somniem (Lluis Llach)

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Primer manifest del Surrealisme

Indica molta mala fe discutir-nos el dret a fer servir la paraula SURREALISME, en els sentit particular que nosaltres li donem, ja que ningú pot dubtar que aquesta paraula no va tenir fortuna abans que nosaltres la vam fer servir. Vaig a definir-la, d’una vegada per sempre.
SURREALISME: substantiu, masculí. Automatisme psíquic pur mitjançant el qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o per qualsevol altre sistema, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral.
André Breton, 1924.

Adéu a un gran de la literatura: Saramago

La derrota tiene algo positivo, nunca es definitiva. En cambio la victoria tiene algo negativo, jamás es definitiva.

Pienso que todos estamos ciegos. Somos ciegos que pueden ver, pero que no miran.

Todo el mundo me dice que tengo que hacer ejercicio. Que es bueno para mi salud. Pero nunca he escuchado a nadie que le diga a un deportista; tienes que leer

Es hora de aullar, porque si nos dejamos llevar por los poderes que nos gobiernan, y no hacemos nada por contrarrestarlos, se puede decir que nos merecemos lo que tenemos

Torna el Mar i Terra

Aquest proper octubre ja podrem gaudir del Terra Mar i Terra. Aquest espai fou creat el 1898 per l'entitat mutualista Mar y Tierra. Durant el franquisme aquest meravellós local que funcionà com a teatre, escola i local de reunió de distintes associacions de la barriada de Santa catalina fou abandonat i caigué en desús. Avui torna a recuperar el seu esplendor gràcies a la restauració realitzada amb el fons europeu. En aquest espai s'ubicarà l'escola de teatre municipal de Palma i segurament els veïns de Santa Catalina podran gaudir d'aquest espai per celebrar qualsevol acte festiu, cultural, social, etc.

El llegat industrial de la ciutat de Palma

El passat diumenge 13 de juny la periodista del dbalears Francesca Marí centrà el seu article en els vestigis industrials que s'estan restaurant actualment a Palma. Amb la lectura d'aquest article podreu conèixer alguns elements del patrimoni industrial de la ciutat que han tingut la sort de perviure en el temps.
Els darrers vestigis de la Palma industrial
El Consell aprova la restauració del fumeral de les Estacions, l’únic declarat Bé d’Interès Cultural. Cort, per la seva banda, reforma el del centre Flassaders, que ha patit despreniments
Des dels terrats de la ciutat antiga encara guaiten, impassibles, algunes reminiscències de la Palma industrial del segle XIX. Els fumerals, avui llar de gavines, són els principals vestigis que, a poc a poc, es posen en valor. No debades, són gairebé l'únic que ens queda. L'exemple d'aquesta preservació el trobam a Can Ribas, el centre Flassaders i al parc de les Estacions, tres indrets on es fan o s'han d'iniciar restauracions.

El principal conjunt fabril de Ciutat el trobam a Can Ribas, origen del barri de la Soledat, on la xemeneia de l'antiga fàbrica tèxtil s'alça majestuosa enmig d'una plaça mig desmanegada. Les obres impulsades per Cort estan en la primera fase d'execució i encara queda la demolició i la consolidació de les naus fabrils. Això no obstant, no és l'únic vestigi industrial en obres.

Els tècnics de l'Ajuntament de Palma treballen també al cor del centre Flassaders, on hi ha el fumeral de l'antiga fàbrica. Des de fa un mes, les bastides vesteixen la xemeneia històrica que, a causa del temps, ha patit despreniments. La restauració consisteix, segons el tècnic municipal Antoni Sbert, en "la consolidació estructural" per tal d'impedir "un desplaçament horitzontal del fumeral". Fa poc més d'un mes la directora del centre Flassaders s'adonà que n'havien caigut alguns trossos de totxana i avisà els tècnics. "Férem venir un enginyer del País Valencià especialista en xemeneies perquè ens donàs el seu parer", explica Sbert, qui confirma que "les fissures eren bastant importants". Avui ja s'han posat brides a la part superior del fumeral, una solució molt comuna per a les escletxes verticals a la part de la boca. Ara cal actuar en els cruis horitzontals, que provoquen que hi hagi totxos totalment despresos de la paret. Sorprèn, però, que els esmentats espais industrials no gaudeixin encara de la màxima protecció patrimonial. L'únic que ha estat declarat Bé d'Interès Cultural és el conjunt d'edificis de l'estació del ferrocarril de Palma, datat entre 1874 i el 1930, i que està mig amagat al parc de les Estacions. Propietat de Serveis Ferroviaris, també ha de ser objecte de restauració.

La passada Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca aprovà la rehabilitació del fumeral, que pateix "desfragmentació i cruis a l'estructura", segons l'informe tècnic. El projecte preveu la neteja completa de les totxanes ceràmiques (també malmeses) i la reparació de les clivelles. Aquestes, per cert, se suposa que varen aparèixer arran de la construcció del metro. "Una dada a tenir en compte i que tal vegada accentuà l'aparació d'aquests cruis en el parament fou la recent construcció del metro", aclareix l'informe de Grosamar SL encarregat per Serveis Ferroviaris. L'execució d'aquesta obra serà relativament curta, perquè només s'allargarà un mes.

Són només tres petites mostres del que fou l'activitat industrial de Palma i que, malgrat la seva poca protecció o la deixadesa que pateixen, conformen la història social i econòmica de la ciutat o, com assegura el conseller Carles Manera (estudiós del tema), com Mallorca visqué una vertadera "industrialització sense revolució industrial".

Manifest DADÀ

Jo escric un manifest i no vull res; dic, però, algunes coses i per principi estic en contra dels manifestos, com, a part d’això, tambè estic en contra els principis, decilitres per mesurar el valor moral de cada frase. Massa còmode: l’aproximació va ser inventada pels impressionistes. Escric aquest manifest per demostrar com es poden portar a terme alhora les accions més contradictòries amb un únic i fresc alè; estic en contra l’acció i a favor de la contradicció contínua, però tambè estic per l’afirmació. No estic ni pel pro ni pel contra i no vull explicar a ningú per què odio el sentit comú.
Tristan Tzara. 1918.

"Con la brigada Lincoln en España" el documental de Cartier-Bresson

El diari el País informa de la troballa d'un documental de Cartier-Bresson sobre la guerra civil espanyola. Un documental que aviat formarà part de la filmoteca espanyola.

Un investigador español halla en Nueva York la película que el fotógrafo filmó sobre la Brigada Lincoln en la Batalla del Ebro - El material se creía perdido desde 1938
JESÚS RUIZ MANTILLA - Madrid.

Los héroes de la Brigada Lincoln no llevaban uniforme. Tampoco iban rapados al cero y muchos, en vez de casco, usaban gorros de lana para rascarse el frío a la orilla del Ebro. Los voluntarios de la Brigada Lincoln eran idealistas y parranderos. Fumaban, reían, cantaban y para ellos carecía de importancia el miedo. Peor era dejar pasar a los fascistas.

Venían de Estados Unidos, Canadá, Gran Bretaña. Muchos fueron parte importante de los 2.800 americanos de las Brigadas Internacionales y participaban en varios batallones. Los que caían en el frente eran sustituidos en la formación por españoles del ejército republicano. Su contribución a la guerra, entre 1937 y 1938, fue filmada por el fotógrafo Henri Cartier-Bresson en un documental que se daba por perdido. Juan Salas, investigador de la Universidad de Nueva York, lo ha encontrado tras una búsqueda de años. Se titula Con la Brigada Lincoln en España y el 27 de mayo verá la luz en la Filmoteca Española.

No fue el único trabajo que Cartier-Bresson hizo sobre la Guerra Civil. En total, filmó tres documentales: Victoria de la vida y España vivirá son los otros dos. Se proyectarán también en la Filmoteca. El cine fue un amante esquivo para aquel rey de la fotografía que fundó, tras la Segunda Guerra Mundial, la agencia Magnum. "Al principio le fascinaba, pero después se decepcionó por la lentitud del proceso", comenta Salas.

Del poder inmediato de una foto a la labor de meses requerida por un documental podía mediar un tiempo precioso para remover conciencias. Cartier-Bresson quiso aprender cine fascinado por Buñuel. "Incluso intentó ser ayudante de dirección suyo". Pero don Luis le rechazó. Algo que no hizo después Jean Renoir, para quien trabajó de asistente en Una salida al campo y La vie est a nous. Aun así, en sus documentales españoles se aprecia la huella de Las Hurdes, por ejemplo. "Buñuel fue una influencia evidente. Ésa y la de otros artistas de la revista Documents o directamente del cine soviético".

Motivado con esa nueva arma de la comunicación, Cartier-Bresson quiso arrimar el hombro. Estudiaba cine documental en Nueva York con Paul Strand, uno de los artistas de izquierdas más activos en al apoyo a la República Española en la ciudad. "Rápidamente le dijo que contactara con Herbert Kline en París y que escribieran un guión".

Lo hicieron juntos y se presentaron al lado de Jacques Lemare en el frente del Ebro. Con sus cámaras Eyemo (70 A) de 35 milímetros. "La idea era filmar el día a día de los voluntarios, mostrar la diversidad de procedencias, los atuendos. Como una fuerte motivación política podía suplir la disciplina de un ejército regular y ser efectivos". La película muestra cómo vivían, qué comían, cómo se bañaban y la distinta suerte que corrían en el frente.

Todo eso y más en 18 minutos. Pero también incluye imágenes de ciudadanos leyendo en la calle. "Ensalzaban los logros de la política educativa de la República". Aunque el grueso se centra en el día normal de un batallón. Con sus glorias y sus miserias. Su indestructible mentalidad y su incierta suerte. Hay escenas de camaradería y sacrificio. Imágenes que captan el jolgorio, el frío pelón, la sopa aguada, el pan gomoso y un aire anárquico en la organización y las arengas con que trataba de insuflar ánimos Robert Merriman, profesor de Económicas de la Universidad de California, que fue comandante de la Lincoln. También hay sangre. La lucha, las bombas y los hospitales de Villa Paz, en Saelices, y Benicàssim. "Se filmó para recaudar fondos que ayudaran a repatriar los heridos a EE UU".

Llegaron tarde, pero se estrenó. "Fue el 21 de mayo de 1938 en el cine Cameo de la calle 42". Después, la película desapareció. Hasta Pierre Assouline, biógrafo de Cartier-Bresson, la dio por destruida en el libro que le dedica a la vida del fotógrafo. Eso no evitó que a Juan Salas le picara la curiosidad.

Descubrió el material en las oficinas que todavía tiene la Brigada en Nueva York. Cotejó con unas fotos que Harry Randall, sargento del batallón, había hecho el día que los tres documentalistas llegaron a Quinto de Ebro y resolvió el enigma. "Las fotos de los cineastas cámara en mano hechas por los voluntarios muestran a estos filmando escenas que aparecen en el documental. Fue lo que me permitió probar que es la película de Cartier-Bresson".

Entre los fotogramas de Con la Brigada Lincoln en España hay otra curiosidad: planos de Robert Capa que Juan Salas ha descubierto por otra parte. La culpa es de un campesino y su horca de madera. Habían encargado a este profesor madrileño de la NYU un artículo sobre algún aspecto de la famosa maleta del fotógrafo. "El campesino de una de las imágenes aparecía en la película". Con el mismo gesto, la misma herramienta, el mismo traje. Las fotos de ese día y las imágenes son las mismas. Como era amigo de Cartier-Bresson le debió ceder su material para la película".

Fue un trabajo de concienciación, de lucha, de compromiso. No se preocupaban de la autoría. Todo valía. "Aunque sí hay una voluntad de estilo, también una narrativa coherente y una estructura clara. Era un arma política". Hay travellings inversos y curiosos primeros planos. Más tratándose de un fotógrafo que resaltaba las tomas medias. En ellas se aprecia vida, sonrisas y barbas cerradas. También muerte y heridas. Luces y sombras de una memoria que no se debe extinguir.

La poesia del dia: Joan Brossa

Joan Brossa, guerriller i prestidigitador
"Si no podia escriure,
als moments d'eufòria seria
guerriller, als de passivitat
prestidigitador. Ésser poeta
inclou totes dues coses."

Per a més informació consulteu l'article d'opinió d'Antoni Artigues publicat el 4 de maig de 2010 al dbalears.

Noves fotografies inèdites de la Guerra Civil

La vanguardia informa de la nova aparició de fotografies de la Guerra Civil.
Salen a la luz fotografías inéditas de la Guerra Civil
'Héroes sin armas' recupera, a través de un documental y un libro, las imágenes de cuatro pioneros del fotoperiodismo español ocultas por décadas

Forman parte de la primera generación de fotoperiodistas españoles. Y registraron durante la Guerra Civil la toma de la ciudad de Teruel, la destrucción de Guernica, los combates en el Puerto de Navacerrada o el Madrid sitiado. Un brutal testimonio que Pepe Campúa, Alfonso, Luis Marín y José María Díaz Casariego plasmaron en miles de imágenes, muchas de las cuales permanecieron ocultas durante décadas debido a la represión franquista.

Dichas fotos salen a la luz ahora – algunas por primera vez – a través de un documental y un libro - Héroes sin armas -, que también recupera la historia de cada uno de estos reporteros gráficos. "Descubrimos trabajos de un nivel artístico y testimonial muy alto", explica Marta Arribas, que ha dirigido, junto a Ana Pérez de la Fuente, el filme, producido por la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. "Teníamos como tema general la fotografía en la Guerra Civil y quisimos saber qué otros fotógrafos la cubrieron, además de Robert Capa, Gerda Taro o Seymour Chim", añade.

Los cuatro, buenos amigos y compañeros en la mítica revista Mundo Gráfico, ya eran conocidos por su trabajo durante la República. Y debido a su espíritu aventurero, fueron bautizados por la prensa de la época como los "héroes del reportaje gráfico".

"No se paraban ante nada. Marín, por ejemplo, era capaz de subirse a un avión para hacer fotos colgado de un ala. ¡Y eso que era cojo! Y Casariego llegó a disfrazarse de soldado para registrar imágenes del frente de batalla. En fin, todos ellos se jugaban el pellejo…", cuenta Marta.

Actitud que, sin embargo, les costó la carrera en el fotoperiodismo al acabar la guerra. A Díaz Casariego, el que más se identificaba con la República, le requisaron y le condenaron a muerte. Pero al haber conocido a Franco durante la guerra de Marruecos, obtuvo un indulto. Le prohibieron ejercer de fotoperiodista, de todos modos, y terminó sus días como funcionario de la Hemeroteca Municipal de Madrid, en el servicio de microfilmado.

A Alfonso se le retiró el carné de prensa. Para evitar perder sus fotos, mintió diciendo que sus negativos se habían quemado en un bombardeo. El régimen le permitió trabajar como retratista (aunque durante mucho tiempo, sólo le dejó hacer fotos de carné) y se hizo famoso.

Luis Marín guardó cerca de 18.000 negativos en un tabique en la cocina de su casa. Jamás volvería a ejercer la profesión. "Su familia decidió mantener todo el material escondido con miedo a incautaciones y delaciones", explica Marta Arribas. "Hasta hace tres años, todavía estaban olvidadas".

A Pepe Campúa lo detuvieron después de que su padre- director de Mundo Gráfico- fuera asesinado con un tiro en la cabeza. Pero consiguió escapar gracias a sus contactos y se fue a Alicante, donde se incorporó al bando franquista como corresponsal de guerra. Hizo más de 10.000 fotografías, muchas de las cuales se expusieron en los años 40. A partir de entonces, decidió ocultarlas el resto de su vida. Las imágenes se perdieron en el sótano de su casa y, con ellas, el recuerdo de una amistad que nunca más volvería a recuperarse. "No creo que Campúa haya cambiado de bando para protegerse, sino que, en el fondo, era franquista; aunque para él acabó siendo traumático", comenta Arribas.

Así como lo fue la Guerra Civil para sus tres compañeros...

Feliç dia del llibre

El teatre Mar i Teatre i la seva rehabilitació

El diari de balears informa del procés de rehabilitació de l'emblemàtic casino-teatre de la barriada de Santa Catalina.
El Mar i Terra estarà acabat en 10 dies
L’antic casino de Sant Magí obrirà les portes passat l’estiu
La rehabilitació del teatre Mar i Terra finalitzarà el 30 d'abril, encara que no serà fins passat l'estiu, a partir del setembre, que s'obrirà al públic. Després de gairebé tres anys d'obres, entre les de consolidació i les reals, l'antic casino de Sant Magí esdevindrà un nou espai escènic per a Ciutat. A més, la planta baixa de l'emblemàtic edifici acollirà les dependències de l'Escola Municipal de Teatre i la nova Aula de Cultura Popular.

La regidora de Cultura de Cort, Nanda Ramon, visità ahir l'edifici acompanyada pels representants de la junta de districte, que recorregueren les dependències i reberen les explicacions dels responsables de l'obra: la UTE Contratas Bartomeu Ramon i Restaurotec. Les tasques de restauració no han estat senzilles, segons reconegué l'aparellador Tomeu Bonet, ja que l'edifici tenia moltes mancances esctructurals. Ara bé, en la darrera fase, qui ha treballat de valent han estat els tècnics de Restaurotec per recuperar les pintures que engalanen les parets del teatre i l'escenari.

"Hem fet feina tres mesos fins a recuperar els colors originals de les pintures", indicà Ian Kinnear. Avui l'escenari llueix com ho feia el 1898, encara que "hem hagut de fer reproduccions exactes, com de la guardamalleta", afegí Bonet. Ara queda cobrir el sostre de l'espai amb una rèplica dels domassos originals, col·locar-hi les grades retràctils per a una capactitat de 140 persones i, el més important, dotar-lo de contingut.